En un taxi de Madrid

Cada vegada que vaig a Madrid per feina i pugem en un taxi, els meus companys de feina (catalans) se’m posen a parlar en castellà. Ja m’ha passat diverses vegades i amb diverses persones i no ho entenc, perquè penso que parlar en català a Madrit (Madrit concepte, no ciutat, com diria un periodista que m’agrada molt) no hauria de ser un tabú.

Precisament abans de pujar al taxi d’ahir, els meus companys i jo havíem estat parlant amb un irlandès de les diferències entre Catalunya i Espanya, evidentment, escombrant cap a casa. Si som tan proclius a omplir-nos la boca de les meravelles de la catalanitat, per què després ens agafen tots els mals del món quan és hora de parlar en el nostre idioma davant d’un madrileny?

Que no em venguin la moto, que no em diguin que és per respecte, perquè que jo sàpiga, quan un francès arriba a Barcelona no es posa pas a parlar en anglès amb el seu company de feina també francès, per si de cas el taxista es pensa que l’estan insultant.

TOT EL TEMPS DEL MÓN

7.30h – Et despertes perquè així ho dicta el despertador, dutxa, pa del dia i diari. Val la pena estar ben nodrida i ben informada abans de començar a treballar.

09.00h – Engegues l’ordinador i mires el rellotge, orgullosa de començar la teva jornada laboral puntual com qualsevol altre treballador.

10.00h – Gmail, Hotmail, Facebook, Twitter i un parell de blocs consultats. Bé, això ho fa tothom abans de començar a treballar a l’oficina o a casa. Obres un arxiu de text en blanc i et disposes a escriure les primeres línies. No, abans llegiràs de nou ben bé què és el que et demanen que escriguis. Per allò d’empapar-te’n bé.

10.30h – Trucada de la mare. Com que sap que no tens horaris fixes et convida a dinar amb ella. Li dius que no, que et talla massa el dia i que enllestiràs abans si et quedes a casa. Això et recorda que a la teva nevera només hi queden les cerveses que van sobrar del sopar de dissabte. Diumenge vas engolir totes les sobres que van deixar els teus amics.

11.00h – Baixes a fer la compra. Com és que hi ha tanta gent a la fruiteria i al súper? Molt aturat, molt jubilat i segurament molt autònom fent una pausa, com tu.

12.00h – Reprens la feina. Llegeixes en diagonal les instruccions que t’han donat i et disposes a escriure les primeres ratlles. Però la mirada es perd per la finestra, quin bon dia que fa! Després serà fosc i estarà ple de gent...

12.45h – Ja ets a la carretera de les aigües, sota el sol, sense problemes per aparcar perquè tothom és a la feina, disposada a córrer una mica.

13.15h – Per avui ja n’hi ha prou, que feia dies que no feies exercici i tampoc cal forçar.

13.30h – Segona dutxa del dia.

14.00h – Ara no et posaràs a treballar, si d’aquí 20 minuts ja t’estaràs morint de gana...

14.45h – L’arròs de bacallà s’està acabant de coure. Quin plaer poder menjar fresc i recent fet, enlloc d’endur-se el tupper.

15.30h – Diuen que després de dinar és bo fer una petita migdiada.

16h – Et despertes i mires l’ordinador de reüll. 1 tè i t’hi poses. Però te'l prens mirant La Riera, que mola més veure-ho ‘en directe’ que en diferit ¬¬

16.45h – Els dius als teus amics del Gtalk que tu sí que tens ganes de treballar i et poses en ‘modo invisible’.

17h – Però segueixes parlant amb un amic a qui li reveles que encara que no se’t veu, estàs disponible, que a tu et va millor treballar i anar xerrant... Fins que et truquen per telèfon. No, no vols canviar de companyia telèfonica. Òstia, això et recorda que tens factures per fer. Millor treure’s de sobre la feina mecànica abans de posar-se a pensar.

18h – Factures enllestides, enviades i llestes per ser cobrades d’aquí 60 o 90 dies. No són hores, però penses que aquesta és la vida bohèmia (huas, huas, huas) dels autònoms, i et poses a currar.

19h –Has avançat poc, però estàs contenta perquè no ho has d’entregar fins divendres i encara queden dies. Et truca la teva veïna que porta 7 hores treballant en un banc i et suggereix anar a fer una cervesa al bar de sota casa. Tots necessitem esbravar-nos després d'una jornada laboral.

21.30h – Arribes a casa amb 3 canyes al damunt i una mica borrosa. Potser ara et sortiria bé la feina? Prefereixes no ficar-t’hi. No fos cas que et sortís bé i acabessis depenent de la beguda per escriure.

22h – Veus la Blackberry damunt de la tauleta. Un llum vermell pampallugueja anunciant que tens mails sense llegir. Un és de la feina. Bé, d’una altra feina, que et demanen una entrega per divendres. Si és massa precipitat no passa res, li deriven a algú altre. Estan de broma? Contestes que l’entregaràs divendres puntualment. Total... et queden encara tres dies i demà, com avui, tindràs tot el temps del món.

UN DIA PERDRÀS EL CAP

De petita, ma mare em deia tot sovint que un dia perdria el cap. No és que fos especialment despistada, suposo que n’hi ha que ho som més que d’altres, però ella estava convençuda que jo era el número 1.

Algunes amigues meves també diuen que m’enduc la palma amb les ficades de pota que faig per no parar prou atenció a què dic i quan ho dic o per fer coses que a vegades no toquen. A diferència de ma mare, elles no es queixen perquè, a canvi, acostumen a endur-se unes quantes riallades a costa meva.

Quan me’n vaig anar a viure a París, el meu company de pis (i un dels meus millors amics) va constatar el mateix: anar al Sagrat Cor enlloc de Notre Dame, haver-lo d’esperar al replà de casa perquè havia oblidat les claus per enèsima vegada, o arribar a comprar-me fins a 4 barrets diferents i perdre’ls en qüestió d’un mes, van ser prova suficient per coronar-me com el bufó del número 45 de la Rue Jacob.

Però últimament tot això ha apaivagat. Porto una vida molt més endreçada i fins i tot ja m’he guanyat l’adjectiu de ser una de les més organitzades dels meus amics. Viure així és més pràctic, però també és més avorrit.

Així que ahir, quan vaig perdre el meu estimat barret gris de llana que m’havia acompanyat en els meus últims 3 o 4 hiverns, enlloc de lamentar-me perquè abrigava tant i era tan bonic i no picava gens i feia joc amb els meus guants, vaig pensar que perdre la prolongació del meu cap era una mica com recuperar aquesta essència meva desastrosa i donar-li la raó a la meva mare. Algun dia perdré el cap...

Un any de zappings

Hi ha gent a qui quan li preguntes com li va tot et respon que bé pensant que malament. Hi ha qui es nega a explicar les coses positives que li passen perquè sembla que dugui mala sort, com si per alegrar-nos que ens van bé la vida, aquesta hagués de canviar. I hi ha qui directament ho veu tot negre. Jo m’he trobat en les tres situacions diverses vegades, però avui no em dóna la gana.

Fa un any vaig obrir aquest bloc i pensant quin títol posar-li se’m va acudir ‘enzapping’. Aquesta és la frase que vaig escriure’m en un sopar d’aquests que et fan etiquetar i que fan tanta ràbia. Llavors era per motius laborals, però mentre triava el títol per aquesta pàgina en qüestió vaig pensar que no només feia zapping a la feina, sinó en molts més aspectes de la vida i així vaig quedar etiquetada del tot.

Ara ha passat un any (i una setmana, que últimament no faig massa els deures) i quan observo els 21 posts escrits en retrospectiva, veig que com a bon personatge que sóc de la meva vida també he patit (o gaudit) un bon arc de transformació. Encara em complico l'existència en alguns aspectes, però com a mínim he reduït els canals i el zapping ja només el faig entre ‘els preferits’. Espero d’aquí un any encara mantenir el blog, que sigui molt millor i que el meu zapping només es centri en els canals d’Alta Definició.

Jo mai havia anat al Liceu

Jo mai havia anat al Liceu i mai havia vist cap òpera, i ahir em vaig estrenar amb Carmen, posada en escena per Calixto Bieito, el Sr. Polèmiques. Toma ya.

Que omplissin l’escenari amb 11 cotxes de veritat, que la protagonista es traiés les calces i s’aixerranqués sobre Don José, o que pengessin una noia del pal de la bandera espanyola que va presidir tot el primer acte, només era una petita mostra de fins on ha volgut arribar aquest paio. El clímax va arribar quan vam tornar de l’entreacte: un toro d’Osborne, gran com una pista de tennis, amb un torero torejant l’aire, íntegrament nuu, es va merèixer una xiulada d’un sector (potser massa purità) del públic. 

L’amiga que m'acompanyava em va comentar que Carmen havia estat una òpera pol·lèmica a la seva època i que el director deuria voler igualar el nivell a la nostra, i ja se sap que tan pervertits com venim de casa, qualsevol cosa no ens impacta a dia d’avui.

La veritat és que entre totes les referències explícitament espanyoles (sempre més mal acceptades aquí que a l’estranger), el tarannà masclista dels personatges masculins de l’òpera (ambdues coses imposades pel llibret de Georges Bizet) i la brutalitat d’algunes escenes, no m’estranya que bona part del refinat públic del Liceu no pogués amagar alguns ‘ohs’ de rebuig i alguns xiulets. 

Però a mi, em va encantar. La meva part preferida va ser quan la bandera espanyola va esdevenir tovallola per una rossa que es va posar a prendre el sol a mitja plaça de toros. Hurra. M’ho vaig passar genial, se’m va posar la pell de gallina de tanta 'colossalitat', i vaig gaudir d'una música que m'era familiar, però que mai havia acabat d’ubicar. A més, la controvèrsia genera debat i això sempre va bé. Ni que sigui per escriure una entrada al bloc. O ni que sigui per decidir que potser mai havia anat al Liceu, però que de ben segur, hi tornaré. 

A més, ara no puc parar d'escoltar-ho... Orchestre National du Capitol de Toulouse – Carmen: No.1 Prélude

Qui ha dit por?

Avui hem anat al bosc veritcal de Canyamars a penjar-nos dels arbres com micos i la veritat és que en tenia moltíssimes ganes, però un cop he estat davant de la primera tirolina quasi em faig caca a sobre. Les altures sempre m’han fet una mica de respecte.

Sense pensar-m’ho una tercera vegada (dues sí que han calgut), m’he llençat al buit fent un petit crit. Quan he arribat a la plataforma on havies de penjar-te al següent pas (em sembla que un pont d’aquests d’un sol cable) les mans i els genolls em tremolaven, però l’experiència havia molat tant, que les tirolines ja estaven superades. Això sí, ara vindria el pànic número 2: les lianes. De lluny, vèiem gent que agafava dreceres i se saltaven la prova o d’altres que es llençaven amb cara de ‘qui collons m’haurà portat aquí?’ i al principi pensava que potser eren una mica exagerats, però quan m’he plantat allà dalt, amb aquella cordota tivant de mi i amb una xarxa de 16 m2 esperant rebre l'impacte del meu cos estampant-se com un doomie provant cordes del tarzan, m’he tornat a fer caca. I, de nou, no m’ho he pensat tres vegades, m’he llençat, m’he arrapat a la xarxa i he grimpat fins la següent plataforma. M’havia partit el llavi (res greu), però l’adrenalina del salt s’ho havia ben valgut. La resta de circuit ha passat sense més emocions perquè més o menys ja ens havíem curtit. 

O no. Perquè (moment de fer-se caca per tercer cop) també havíem comprat l’entrada per fer el circuit ‘extrem’. Argh. Com a la puta mili. Corda amunt, corda avall, grimpa això, camina per aquests troncs mòbils... m’hi he deixat les mans, però després de 4 lianes (una amb taula d’snow glissant inclosa), començava a integrar-me a la naturalesa dels primats i d’allà no em treien. L’última tirolina, llarga com una mala cosa i on la velocitat de la llum que agafaves no es frenava fins que impactaves contra una xarxa, talment com xinesos competint a humor amarillo, ha posat la cirereta al pastís de l'adrenalina.

Tot i les ferides de guerra, ja tinc ganes de tornar a fer coses d’aquestes ben aviat. Coses que al principi em fan apretar el culet, com cada vegada que he anat a escalar, o com quan vaig fer una canal a Montserrat, però que un cop hi estic emmerdada, em fan gaudir com a un nen petit.

Em sembla que tinc un problema, i és que les activitats on la meva integritat física es posa en perill em diverteixen d’allò més. Sense anar més lluny, d’aquí tres setmanes ja m’he embolicat a fer una via ferrada. Després de tot això, potser ja anirà sent hora que superi la meva por patològica als kartings, no?

PANTALONS ASSASSINS

Hi ha roba eterna, que dura anys i panys i que per més que ho intentis és insubstituïble, ja pot foradar-se o descolorir-se, que mai abandonarà el teu armari. Hi ha roba que es mor, que només dura la temporada de rigor, normalment adquirida fruit d’un rampell de fashion victim (que tots hem viscut en algun moment) . I hi ha una tercera categoria que no és ni la roba eterna, ni la que mor, sinó la roba que mata, l’assassina. Com els meus pantalons granates.

Fa tres estius em vaig comprar uns pantalons d’aquests turcs que han estat, i em sembla que encara estan, de moda. De color grana i amb un cinturó amb mirallets i coloraines d’allò més vistós i elegant. Eren fantàstics, i més si tenim en compte que només em van costar 10 euros.

Però... ‘lo barato surt car’, que diu ma mare. Quanta raó.

La súper ganga han resultat ser uns pantalons difícils de combinar, i el pitjor, difícils de rentar. Cada vegada que els poso a la rentadora, els tios deixen anar, o més ben dit, escupen (perquè estic segura que ho fan amb tota la mala bava del món) un bon raig de tinta granate, la suficient per desgraciar-me 5 kilos de roba cada any. Evidentment, els maleeixo, els abandono al fons de l’armari, i a l’estiu següent, tornen a l’escena del crim. Com avui.

Aquesta vegada la víctima més preuada han estat uns texans preciosos, que passaven del blanc al negre amb un subtil ‘lavado a la piedra’ i que ara fan aquest recorregut passant per un granate sang, la sang de l’assassinat.

Mentre estenia els pantalons culpables he pensat que era una metàfora de mal gust. Si la meva vida fos una peli, aquesta seria una escena obligada per explicar visualment el que sovint em passa en altres àmbits de la vida. Que cada dos per tres ensopego amb la mateixa pedra, i que no aprenc mai. 

Em sembla que aquest cop no els deixaré ni assecar, els llençaré, a veure si així marco un punt de gir i deixo de fotre'm de cap.

Al súper

Ahir vaig anar al súper i em va agafar vertigen.

Al meu súper, el collage de colors llampants i horteres dels paquets em semblen grisos i a quadres, encara que s’esgargamellin per cridar-me l’atenció, encara que s’etiquetin amb preus acabats en mentiders números  9 per destacar en aquest museu de les oportunitats.  El meu súper és un magatzem d’envasos plens de matèries que mai es correspondran amb el que esperaré trobar-m’hi dins. Al meu súper les caixes i llaunes i plàstics s’amunteguen els uns sobre els altres esperant que els adquireixi, els dipositi al meu carro i els empenyi passadís enllà buscant el següent de la llista. Sempre les mateixes marques, sempre els mateixos racons del supermercat, sempre la mateixa caixera que quan li dono la targeta de crèdit s’exclama i es sorprèn encantada de la vida perquè es diu igual que jo. Taaaan previsible.

Hi circulo anestesiada. Res em sorprèn. I ahir, mirant-me'l des de dalt, des de l’arrogància, em va agafar vertigen i em vaig fotre una hòstia.

Havien fet canvis.

Hi havia fruita nova, cerveses d’importació, plats preparats amb bon aspecte, marques d’embotits i patés que semblaven de més qualitat. I de sobte, la meva vida als supermercats em va passar per davant.

Em vaig recordar de cada viatge que he fet a l’estranger, en què els supermercats resulten una visita obligada per mi. Una curiositat irrefrenable per saber com viuen alimentàriament en el país de torn, i una gana voraç, sempre em precipiten dins l’establiment . Em van venir imatges del súper del KDW de Berlín, on un univers de cerveses d’importació s’obrien al meu abast, i entre les quals podia trobar la meva estimada Agustiner. Imatges del Franprix de Paris, on les muffins de marca blanca feien les nostres delícies quan necessitàvem alguna cosa dolça... Les bossetes de peixets secs amb ametlles o cacauets amb wasabi dels països asiàtics... L’univers de galetes dels supermercats americans...

També vaig recordar amb especial afecte les tardes de fa quasi 20 anys amb el meu pare a l’Esclat de Sant Feliu de Guíxols mentre esperàvem que ma mare es fes uns tractaments, donant incansables voltes entre passadissos i sortint carregats amb totes les coses que mai ella ens hauria deixat comprar, per cares, dolentes per la salut o simplement  inútils.

També em va venir a la memòria les excursions al Makro amb la meva excompanya de feina,  on ens passàvem hores observant la varietat de còctels de fruits secs o les bosses d’amanida preparada, passejant-nos sense rumb entre passadissos plens de packs d’oferta de conserves i sorprenent-nos amb  nous sabors de patates xips que no havíem vist mai. Ara tinc la targeta de sòcia jo i tot i que sóc conscient que li he de retornar, retardaré aquest moment tant com pugui, només per l’esperança de trepitjar el Makro de nou.

I ahir, jo estava allà, al meu súper, observant les novetats, sorprenent-me amb això, comprant allò, decidint si valia la pena adquirir allò altre, deixant-me endur per impulsos consumistes... Havia perdut la meva immunitat i el màrketing em seduïa com a una compradora més, ja no me’l mirava des de dalt, ara estava arran de terra i les prestatgeries eren més altes i més plenes de possibilitats que mai.

Tenia vertigen, però del revés. I per superar-lo només se m’ha acudit una cosa: freqüentar-lo molt més fins a desenvolupar les defenses pertinents, fins a tornar a veure’l gris i a quadres, fins a limitar la compra al que hi ha escrit a la llista.

Però mentre, seré una feliç (i malaltissa) consumista de supermercats.

Per la finestra

Quan volo en avió m’agrada posar-me a la finestra, entre d’altres coses perquè és el cantó que em resulta més còmode per dormir perquè hi puc recolzar el cap, però la meva elecció també respon a un motiu més romàntic. Sobretot quan es tracta de viatges llargs i passem per països on no he estat mai, m’encanta apropar-me al vidre i mirar el paisatge i imaginar-me què està passant en aquells rius, boscos o deserts, deixats de la mà de Déu.

Mentre escric això, torno de Tokio i observo un bosc verd, frondós, sense rastre del pas de l’home, excepte per una línia recta de color més clar que travessa el paisatge sense fi. Potser és una carretera de quilòmetres i quilòmetres, la monotonia de la qual només serà trencada per alguna estació de servei mig oblidada pel camí. O potser són les vies del tren del Transiberià, no sé ben bé què sobrevolem. Ara el paisatge es torna més sec i més gris i em recorda al que vaig veure fa dos o tres anys quan anava cap a Hong Kong. Llavors el monitor de l’avió indicava que estàvem a Mongòlia i sota els nostres peus s’estenia un paisatge erm, amb uns dibuixos estriats fets per l’erosió del vent o de l’aigua que semblaven més d’un altre planeta que del nostre.

I mentre miro aquest paisatge i recordo aquell altre, la mateixa sensació m’envaeix: que em tirin amb paracaigudes. Vull saber què es cou allà baix. No vull aterrar a l’aeroport de cap ciutat, vull caure exactament en aquest punt remot i completament escollit a l’atzar. Un lloc on segur que no hi ha ningú, on mai hi viatjarà ningú, un lloc que potser ni existeix perquè ningú mai l’ha vist, un lloc on hi pot passar el que a mi em doni la gana.

Leaving Barna, never easy

Una vegada vaig anar a una exposició que es deia Melancholie*, a Berlín. Vaig entrar-hi contenta i en vaig sortir absolutament tocada, però positivament: una dolça tristesa m’envaïa de la manera més agradable.

No sóc massa amant d’exposicions ni de museus perquè, generalment, quan he vist un parell de sales començo a avorrir-me. Però allà va ser diferent, sala rere sala, obra d’art rere obra d’art anava submergint-me en un estat de tristesa serena, controlada, dolça, com he dit. En contraposició amb algun dels quadres que vaig veure, si hagués de plasmar aquest sentiment damunt una tela, jo la pintaria de colors pastels, tènues i amb aplom. No em tremolaria la mà.

Avui no sé per què, o sí que ho sé, no n’estic segura (potser d’això es tracta la melancolia, de sentir, d’intuir, però de no acabar de treure’n l’entrellat), em sento tan melancòlica com quan vaig sortir d'aquella exposició. Me'n vaig de viatge i no puc evitar sentir una barreja de tristor i alegria a la vegada. O potser, en realitat, em sento nostàlgica en projecció al futur (si és que s’hi pot estar). Li ho he explicat a una amiga que és molt mística (i un crack) i m’ha dit que quan marxem de viatge mai tornem iguals i que potser com que en el fons ho sé, em sento així pensant en la tornada. Potser té raó perquè no és el primer cop que em passa abans de marxar tants dies i tan lluny.

M’agrada sentir-me així, però a vegades preferiria ser capaç d’estar emocionadíssima i contenta com la gent normal, abans de marxar de viatge. A vegades sembla que m’agradi viure en un tango o en una peli de la (odiada) Isabel Coixet, amb les emocions exagerades i dutes a l'extrem sense necessitat.

Crec que de gran seré com el meu avi Jaume, observaré la meva família al voltant de la taula i enlloc de somriure, em posaré a plorar.

Àudio: Leaving New York, R.E.M

* Monk by the sea, Caspar David Friedrich (el quadre que més em va agradar de l'exposició)

Torna, Núria Solé!!

Fa unes setmanes em vaig fixar que la presentadora del TN migdia de TV3, Núria Solé, no parava de fer errades en les locucions de les notícies. Fos allò que fos que llegia, ella havia de ficar-hi cullerada: inventar-se el dia de la setmana, innovar una paraula amb una dislèxia en l’ordre de les síl·labes, saltar-se una línia del teleprompter... Tan se val si deia Barcelona com Eyjafjallajökull, ella havia de cagar-la. Però no vaig voler escriure res contra ella perquè em cau molt bé i perquè, tot i aquests petits errors que tot presentador pot fer i que ella multiplicava per 340, m’agradava com ho feia.

Sí que vaig començar a comentar-ho amb amics i familiars i la gent em va donar la raó. Venien a dinar a casa, ens hi fixàvem i rèiem amb els seus errors. No ens rèiem d’ella, rèiem amb ella, perquè la paia se n’adonava i es tronxava. I el seu company, el Carles Prats, encara més entranyable que ella, se la mirava tot murri i també es tronxava. Més que un telenotícies allò semblava la paròdia versió Polònia. I amb tanta complicitat entre espectador i presentadors era divertidíssim mirar les desgràcies del món.

Em ve al cap el Salvador Alsius, aquell periodista de quan era petita que, errades no en feia, però no se'n podia estar de comentar-te la notícia com si fes el cafè assegut al sofà de casa teva. Era molt catxondo. Presentadors com aquests donen un valor afegit al TN de TV3 (no els pesats de El Temps, que sembla que s'escoltin a ells mateixos i masteguen les paraules i monopolitzen quasi mitja hora d'emissió).

Sí, n'hi hauria d'haver més com la Núria Solé. Però malauradament, ja fa més d'una setmana que no apareix pel TN i em fa por que no se l’hagin carregat pels seus errors sistemàtics. Espero que sigui per algun altre motiu. De fet, no li han posat cap altra companya nova al Carles Prats, així que imagino que deu ser cosa temporal. En tot cas, sort que no vaig publicar l’entrada fent notar aquests errors, perquè (tot i que conec les limitacions influentístiques que pot exercir el meu bloc) em sentiria una mica culpable.

Si voleu riure, mireu aquest pressing APM que he trobat pel youtube: http://www.youtube.com/watch?v=CRUbXXasrcg

El veí del 5è 2a

Odio el meu veí del 5è 2ª. L’odio amb totes les meves forces. És un mocós i no precisament per l’edat que té, perquè ja deu tocar la setantena.

Cada matí a les 07.30 puntualment es desperta, es dirigeix al lavabo i es moca. És fastigós. Sents sonar la trompeta i ja saps que a continuació obrirà l'aixeta, l’aigua correrà 3 segons i tornarà a tancar-la. Sempre és la mateixa seqüència: moc-moc-moc-aixeta, moc-moc-moc, aixeta. Crec que el tio es moca amb les mans i després s'esbandeix sota l'aigua. I ho fa diverses vegades durant el dia, cosa que em desespera. Sobretot si és un dissabte al matí, com avui, i decideix llevar-se com les gallines, perquè després em costa tornar a agafar el son.

El cas és que tot i fer-me de despertador britànic amb kikirikí inclòs, no he volgut ser mal educada amb ell i cada cop que me’l trobo a la porteria o al carrer li dirigeixo un ‘bon dia’ o un ‘bona tarda’ segons s’escaigui, que ell, MAI, però és que MAI, m’ha tornat. Un dia vaig pensar que era mut, però aviat el vaig sentir fotre crits per telèfon i vaig desestimar la idea (dic per telèfon perquè ningú li contestava, clar que potser, a més de mocós, és esquizofrènic).

Com que no li puc fer mobbing immobiliari i no sóc amiga de la violència contra els jubilats, he decidit que aviat compraré una ampolla de vi, una xeringa, hi introduiré una dissolució de fluimocil i resaré perquè els mocs desapareguin del seu nas i dels meus somnis.

Merda, ja es torna a mocar.

El Gata Mala

El Gata Mala és un bar que sempre està ple com un ou. I quan dic com un ou, vull dir-ho tan gràficament com l’expressió ho il·lustra. Si algun element contingut dins del bar es mou, rebenta.

El bar té forma de passadís i no té cap element decoratiu que el faci especialment bonic. Compta amb dues taules amb capacitat per 8 persones i amb uns tamborets per seure de cara a la barra o de cara a la paret per unes 15 persones. Tot i això, dins acostumen a haver-hi una mitjana de 325 clients.

Ahir vam arribar-hi a les 19.30h i ja no quedava cap de les dues taules lliures, però vam tenir la sort de poder-nos instal·lar de cara a la paret en un parell de tamborets. Vam demanar dues canyes i ens van regalar unes llesquetes de pa amb botifarra blanca. Una àmplia oferta de tapes i de vins a un preu força assequible ens van acabar de seduir.

Des del nostre racó observàvem com la gent anava entrant i s’hi quedava. Algú sostenia un platillo amb una mà i menjava amb l’altra, mentre un amic li aguantava la cervesa amb una mà i bevia la seva amb l’altra, mentre un tercer amic s’oferia aguantar el platillo del primer amic perquè aquest pogués alliberar una mà del segon amic perquè pogués fer un mos del platillo del primer amic que ara sostenia el tercer. Un autèntic puzzle de birra, menjar i cossos que a vegades semblava aquells trencaclosques de fitxes quadrades i enganxades a una base de plàstic on has de moure 14 fitxes per deixar pas a la que va a dalt de tot. I és que anar al lavabo era tota una excursió on s’havia de mobilitzar a mig bar i quan s’hi arribava, probablement t’hi trobaves un paio fent una cerveseta, que a la tassa almenys t’hi pots seure.

2 hores, 4 tapes i 6 canyes més tard, el balanç des dels nostres tamborets era positiu: si hi vas suficientment d’hora com per agafar lloc, val la pena. El menjar és bo, les cambreres, simpàtiques i els preus, competitius. Però el soroll era tan eixordador que vam decidir retirar-nos. Pujàvem pel carrer Rabassa en direcció cap a casa quan vam veure un bar, a penes a 20 metres del Gata Mala, que havia estat igual de cutre que aquest, però que van renovar fa mig any. Ara té cadires de vímet, llum romàntica, carta de còcktails i, ahir, només 2 tristos clients.

Els nois observaven els seus mojitos sense parlar. Però llavors ens van veure passar i deurien pensar que si havíem sortit del Gata Mala, ara hi hauria lloc per a ells. Abandonarien les seves cadires de vímet i es ficarien al rovell de l’ou. De peu al Gata Mala. On hi és tothom, i per tant, on mola estar. L’amo del bar de vímet s’estiraria els cabells. Enlloc de fer reformes al bar, hauria d’haver anat al Makro a comprar quatre embotits i 10 barres de pa.

Que descanse en paz

Ahir va morir Joan Antoni Samaranch (o, durant una llarga època de la seva vida, Juan Antonio Samaranch).

Més enllà de jutjar-lo pel que va fer o deixar de fer en vida, vull criticar com els mitjans estan tractant la seva figura ara que és mort. Em sembla indignant que canals com TVC, o ràdios com Rac1 o Catalunya Ràdio passin de puntetes per sobre del seu passat falangista i només destaquin els seus mèrits per proclamar Barcelona seu dels Jocs Olímpics del ’92 (‘Barcelona-España’, en les pròpies paraules del difunt i per ser més precisos).

En Samaranch, durant la seva joventut va estar afiliat a la Falange tradicionalista y de las JONS, més tard va ser regidor d’esports a Barcelona sota el règim de Franco i després va ser procurador a les Corts franquistes durant tres legislatures. Ningú em negarà que si pertanys a tot aquest reguitzell de ‘lloables’ organismes una mica ‘fatxa’ has de ser. Aquest bon home, que ara alaven els mitjans de comunicació catalans, pertanyia a l'equip de feixistes que prohibien parlar català a Catalunya i que maldaven per fer guanyar tot el que podien al equipo del gobierno altrament conegut com Real Madrid. Si penso en com deuria ser el seu dia a dia com a funcionari del règim franquista, me l’imagino compartint reunions, taula o festes amb feixistes de bigotet retallat, hablares castizos i pensaments de l’estil ‘¿qué vamos hacer hoy para joder a los catalanes?’. I encara que ell potser assistia a aquestes reunions amb la boca tancadeta i abaixava la mirada quan la resta de falangistes insultaven Catalunya, estava allà per pròpia voluntat. Perquè, que jo sàpiga, no s’obliga a ningú afiliar-se a cap corrent polític.

Sí, sí, cadascú és lliure de dibuixar la seva vida com li convingui i no seré jo qui jutgi la de Samaranch. El que de veritat m’emprenya és que els mitjans de comunicació catalans només parlin de ‘l’impulsor de l’olimpisme modern’, de ‘el més gran ambaixador de Barcelona’ o del 'home que va saber rectificar la seva trajectòria'. M’agradaria recordar-los que és el mateix que aixecava la mà dreta per fer la salutació feixista i el mateix que deia que ‘todos los Españoles lloramos la desaparición de Franco’ .

Si els mitjans estan decidits a absoldre a Joan Antoni Samaranch dels seus pecats feixistes (no sé per quins interessos o pors), que descanse en paz.

Abans, però, feu una ullada a les seves declaracions.

EL TEMPS

Quan era petita no tenia ni idea de què era el temps ni de com es llegia un rellotge. Recordo que una vegada el meu pare em va dir que m’esperés 10 minuts per jugar a no sé què i jo li vaig preguntar: 'I què són 10 minuts? És molt?' I el pobre home em va mirar amb patiment (com expliques la concepció del temps a una cria de 4 anys?) i em va dir: ‘no, no és massa, però és una estona’ i jo vaig obrir els braços tan com vaig poder i vaig dir: ‘és així de llarg?’. Tal qual. Jo intentant mesurar el temps amb centímetres. Bravo.

El cas és que ara he entès que el temps no es pot mesurar. Quan comparo el viatge de 23 intensos dies d’aquest estiu als Estats Units amb els 150 dies de feina i avorriment supí d’aquest hivern, m’adono que ocupen exactament el mateix ‘temps’ en el magatzem dels meus records.

La prova és que del viatge en tinc més de 2000 fotos i que les d’aquest hivern no arriben a un centenar. Suposo que a part dels rellotges o d'obrir els braços per mesurar el temps, les fotos també són un bon indicador de la intensitat d'un període vital, dels records que en tindràs i de com vas concebre el temps en aquell moment.

I suposo que d'això es tracta la vida, compaginar períodes intensos d'experiències i períodes d'introspecció, perquè, admetem-ho, si cada dia fos digne de ser fotografiat, aviat no agafaríem ni la càmera.

Aquest passatge de La muntanya màgica ho explica molt més clarament i és el que m’ha portat a pensar darrerament tant en el temps (o potser és que estic gestant una depressió, no ho sé):

En general, se piensa que, cuando algo es nuevo e interesante, “hace pasar” el tiempo, es decir, lo abrevia, mientras que la monotonía y el vacío entorpecen su marcha y hacen que se estanque. No obstante, esto no es del todo exacto. Cierto es que la monotonía y el vacío pueden dar la sensación de estirar el momento, las horas, de manera que se “hagan largas” y aburridas; pero no es menos cierto que, en el caso de grandes o grandísimas extensiones de tiempo, lo que hacen es abreviarlas, neutralizarlas hasta reducirlas a algo nimio. A la inversa, un acontecimiento novedoso e interesante es sin duda capaz de hacer más corta y fugaz una hora e incluso un día, pero considerando el conjunto, confiere al paso del tiempo una mayor amplitud, peso y solidez, de manera que los años ricos en acontecimientos transcurren con mayor lentitud que los años pobres, vacíos y carentes de peso, que el viento barre y que pasan volando. Lo que llamamos hastío, pues, es consecuencia de la enfermiza sensación de brevedad del tiempo provocada por la monotonía. Los grandes periodos de tiempo, cuando transcurren con una monotonía ininterrumpida, llegan a encogerse en una medida que espanta mortalmente al espíritu. Cuando un día es igual que los demás, es como si todos ellos no fueran más que un único día; y una monotonía total convertiría hasta la vida más larga en un soplo que, sin querer, se llevaría el viento [...] Sabemos perfectamente que introducir cambios y nuevas costumbres es el único medio del que disponemos para mantenernos vivos, para refrescar nuestra percepción del tiempo, en definitiva, para rejuvenecer, refortalecer y ralentizar nuestra experiencia del tiempo y, con ello, renovar nuestra conciencia de la vida en general.

Éste es el objetivo del cambio de aires o lugar, del viaje de recreo: la recuperación que permite lo episódico, la variación. Los primeros días de permanencia en un lugar nuevo transcurren a un ritmo juvenil [...]Pero luego, en la medida en que uno se “adapta”, comienza a sentir cómo se van acortando; quien aprecia la vida o, mejor aún quien desea apreciarla, percibe con horror cómo los días se van haciendo ligeros y fugaces de nuevo, y la última semana –por ejemplo, de cuatro- posee una rapidez y fugacidad terrible.

Quines ganes que torni a ser l'estiu per dilatar el temps de nou...

CLANDESTINS

Ahir vaig anar a una festa clandestina. Era en un pis al centre de Barcelona i per entrar-hi havies de dir una contrasenya i anar abillat amb un bigoti i un barret. Estar en un quart pis d’un edifici vell ballant al mig d’un menjador envoltats de gent alternativa mig disfressada ens feia sentir especials. Érem en el rovell de l’ou de l’undergroundisme de Barcelona. Que privilegiats, oi? Doncs no.

Les cerveses eren de llauna i a certa hora es van acabar. I si volies anar al lavabo havies de fer una cua eterna perquè estàvem en un pis i clar, només hi havia un bany (sense pica i sense paper, per cert). A fora hi havia una magnífica terrassa amb vistes a Plaça Catalunya, però tot el glamour que això hauria pogut tenir quedava tacat per les pixades dels éssers de gènere masculí que van decidir saltar-se la cua del lavabo i fer les seves necessitats a les plantes de la terrassa. Tampoc hi havia on deixar els trastos, així que les nostres jaquetes van acabar escombrant aquell terra tan alternatiu.

A quarts de 5 del matí la música va parar, ens van fer callar a tots i ens van comunicar que a baix hi havia la policia. Llavors ho vaig entendre tot. Allò era el que ens havia convençut per anar a aquella festa i no a qualsevol altra, allò marcava la diferència. En l’atmosfera es respirava el morbo que tothom sentia per saber-se descoberts. Ara sí que érem els més underground del món.

Igual que la protagonista de Persépolis, nosaltres estàvem fent coses prohibides. L’única diferència és que ella era una dona ballant sense vel i bevent alcohol en un país de règim fonamentalista i nosaltres érem una colla de galifardeus avorrits d’anar sempre als mateixos llocs. Al cap de 10 minuts van tornar a posar la música i com que feia estona que no quedaven birres vaig tenir la lucidesa suficient per pensar que segurament la poli ni tan sols havia vingut, que només era qüestió d’animar el cotarro. També van dir que era una de les últimes festes que es feia en aquest pis, però segur que també era un ingredient més per fer-nos sentir uns privilegiats alternatius.

I després de criticar la festa i de posar-me per damunt dels seus assistents, he d'admetre que si em tornen a convidar a un lloc d’aquests, hi aniré. No perquè vulgui anar de súper guay i súper alternativa, eh? És que la música molava molt...

CREMEU ELS RELLOTGES!

Perquè no fan més que emprenyar. Ens dicten l’ordre del dia, ens donen presses i ens estressen sense motiu. Bé, a vegades sí que tenen motiu, però quan no tens res a fer: de què serveix un coi de rellotge?

Jo avui m’he deslligat el de polsera i he enganxat gomets als tres digitals que corren per casa, inclòs el de l’ordinador. Sí, ara a la cantonada inferior dreta de la pantalla tinc un gomet en forma d’estrelleta d’allò més seriós.

Si no tinc feina per què he d’estar pendent del rellotge? És que a vegades me’l miro tres cops en 5 minuts! Pensar en el temps només em genera més angoixa i més remordiments de l’estil ‘les hores passen i tu no fots res de profit’. I ja en tinc prou. Jo, és que sóc de les que fins i tot el diumenge sembla que porti el chyron d’un rellotge incorporat al meu camp de visió com els dels programes del matí, que et recorden l’hora permanentment perquè la gent es doni pressa a aixecar el país. I com que jo, de moment, no puc aixecar el país, a partir d’ara la meva vista no ensopegarà més amb cap xifra que em recordi que és l’hora de dinar, l’hora d’anar a dormir o l’hora de mirar un programa de tele.

A casa meva s’instaura l’anarquia fins a properes notícies o fins que l’anarquia mateixa em mati; l’únic rellotge que escoltaré és el dels meus budells, el meu cansament o la meva curiositat.

Excepte ara, que he quedat a les 12 per anar a córrer i no vull fer esperar la meva amiga...

(parlant d’anarquies, es pot saber d’on treu el blogspot aquest la referència temporal? Perquè us asseguro que són prop de les 12 del migdia i no dos quarts de tres de la matinada!)

El març congelat

Barna s'ha tornat boja.

Ha nevat després de no sé quants anys i ha quallat. Els terrats de Gràcia tenen 10 cm de gruix de neu i si treus el cap a la finestra veus que aquí i allà, com si fos un partit de futbol, s’encenen flaixos de les càmeres de la gent que fa fotos a l’espectacle enfarinat.

El facebook avui treu fum. Tothom s’afanya a penjar fotos dels seus terrats sota la capa de neu o de les situacions més insòlites que passen per la ciutat. La gent s’ha deixat endur pel frenesí de la nevada i ha practicat tot tipus d’activitats impensables: un amic meu ha fet snow prop de la Rabassada, un altre m’ha dit que ha vist un noi baixant amb esquís el carrer Sardenya, una amiga del Masnou s’ha quedat aïllada a Barna i està d’okupa a casa d’un amic, una altra està barallant-se amb les cadenes del seu cotxe, una altra diu que des del despatx sent la batalla campal de boles de neu que s’ha muntat al pati de la Pompeu, altres s'estan dedicant a clavar pastanagues als pilons de les voreres... I quasi tothom ha abandonat l’oficina abans d’hora perquè els jefes no tenien ganes de tenir-los a sopar i a dormir.

I jo, que treballo a casa, he decidit donar-me el dia de festa per no ser menys i dedicar-me a fer el ganso tota la tarda, com un bon dia de vacances de Nadal.

Oi que és bonic el meu ninot de neu!?

la segona adolescència

Ahir va ser una nit d'aquelles que fan història dins de la nostra colla. Ahir vam reviure una segona adolescència, amb tots els ingredients: festa sorpresa d'aniversari, molt i molt, però que molt alcohol, discoteca i patates fregides a quarts de set del matí. Ahir vam celebrar que una de nosaltres ja s'apropa a la trentena, però vam demostrar que encara estem molt joves.

Avui les meves amigues s'aixecaran per tornar-se a posar en posició horitzontal al sofà (com jo estic ara mateix), de tant en tant se'ls escaparà un riure incontrolat recordant anècdotes de la nit que apareixeran inconnexes entre buits mentals i trobaran flyers que no sabran per què ni on van recollir, però que misteriosament han aparegut dins les seves bosses.

Avui estaran convençudes que ahir vam viure una segona adolescència. Però dimecres, quan encara els duri la ressaca, començaran a dubtar-ho.

DISPERSIÓ TOTAL: GENIAL O FATAL?

Qui em conegui sabrà que sóc una persona responsable, seriosa quan fa falta i sobretot, sobretot: molt puntual. Això sempre m’ha anat bé per moure’m per la vida, però també m’ha fet posar molt nerviosa quan l’altra gent s’apalanca. I últimament m’estic començant a apalancar jo, sense proposar-m’ho... i sabeu què? M’agrada.

Avui he anat a escalar amb una amiga i he arribat tard a casa, m’he dutxat, m’he fet el dinar i com que després em quedava mitja horeta abans de quedar per fer un cafè amb unes altres amigues, he decidit estirar-me al sofà a veure les pelis dolentes que feien pel TDT. Jo, que sóc anti-migdiades, m’he quedat fregida al minut 0. I el més fotut és que no m’he despertat fins al minut 75. He obert les parpelles i el rellotge del DVD marcava les 17.45h. Me l’he quedat mirant una estona intentant comprendre què significaven aquelles xifres i quan he entès que volien dir que estava arribant ¾ d’hora tard a la meva cita se m’ha girat l’estomac. Literalment, eh? Perquè a sobre quan t’aixeques d’una becaina massa llarga tens com una sensació de ressaca estranya amb l’estomac com dient: eh! Que estàvem dormint, maca! I clar, m’he posat les piles, he buscat el mòbil per avisar-les que arribava tard (per si no se n’havien adonat) i no l’he trobat. M’he autofelicitat: bravo, ara t’has deixat el mòbil al cotxe, que està al pàrking, que està a 10 minuts de casa! Mentre el meu cap pensava alternatives per trobar el número d’aquestes noies (el facebook? trucar a un amic algun amic en comú de qui em sàpiga el número?) ha sonat una musiqueta lleument, he afinat l’orella i he descobert que provenia de dins d’un armari! Aha! El mòbil seguia dins la jaqueta que duia aquest matí! Era el contestador, tenia tres missatges de les meves amigues que ja patien perquè aquest comportament no és normal en mi, la que sempre arriba 5 minuts abans fins i tot els dies que pretén arribar tard. He marxat corrent, esverada, maleint el meu retràs i quan he arribat al bar en qüestió la sorpresa ha estat que les meves amigues no estaven enfadades amb mi, sinó que s’estaven descollonant de riure. Les havia fet patir, però veure’m arribar amb el coixí marcar a la cara no tenia preu. Jo també he rigut pensant que allà encara hi deuria haver la taca de baveta, perquè he tingut un d’aquests dolços somnis en què fins i tot segregues saliva. Al cap d’una estona (poca, que elles ja feia estona que prenien cafès i ja començaven amb les cerveses) he tornat cap a casa. Estava contenta. Pensava: què coi, a vegades mola passar de tot i anar al ritme que et marca el cos. He obert la porta de casa i el somriure se m’ha esquerdat quan he vist que amb les presses m’havia deixat els fogons encesos.

I ara ja no sé si això d’apalancar-me m’agrada o em fa patir. Sort que tinc vitroceràmica o la meva nova i benvinguda dispersió mental s’hauria convertit en un incendi.

Gent jove, pa tou *

Crisi econòmica? Crisi espiritual? Em sembla que la que ens afecta a nosaltres és una altra crisi.

Em faig un fart de parlar amb fent de la meva quinta i d’escoltar frases com: Tot i haver estudiat tant, crec que no m’ha servit de res. Els nostres pares van tenir moltes més oportunitats. No sé què vull fer amb la meva vida. I si no valc per això? No sé per què em queixo si ho tinc tot. Sé que ho hauria de fer, però és que no ho vull fer, tot i que és una oportunitat. És que hauria d’estar content, però no n’estic. Em sembla que em faré fruitera. La carrera que he fet no m’ha ensenyat res, no m’ha especialitzat en res, no sóc res. No sé què vull fer. I si no valc per això? Em demanen experiència, però qui me’n dóna. És la feina que sempre he volgut, però jo no vull treballar 14 hores cada dia. Estic desencantada. Estic emprenyat. Estic desesperada. Estic perdut. I si no valc per això!?!?

Hi ha qui fa les maletes i se’n va a veure món perquè ha treballat tant i tant i tant durant uns quants anys que ara necessita rebentar-s’ho tot i fer una mena de reset. I hi ha qui fa zapping entre l’atur i les feinetes que li surten i es pregunta dia sí, dia també on anirà a parar. I alguns altres demanen un doctorat i resen perquè l’especialització en la seva passió els dirigeixi pel bon camí. I també hi ha qui opta per fer-se funcionari. O a qui li ha tocat ser autònom i es caga en tot cada cop que ha de fer l’iva.

És cosa de l’edat? Se’ns ha ajuntat amb el context econòmic ? És que estem en una època en què tot està al nostre abast i no sabem triar? Ens exigim massa? O som uns simples màrtirs massa ben acostumats? Per què tots pensem que hem de fer de la nostra vida quelcom especial?

Potser la felicitat seria deixar-nos portar i deixar de lluitar tant per les nostres obsessions. O potser la felicitat serà seguir lluitant i un dia pensar que ha valgut la pena.

De moment, una banda sonora per seguir compadint-nos de nosaltres mateixos.

You woke up this morning Got yourself a gun, Mama always said you'd be The Chosen One…

Sonen les primeres notes i somrius, com quan de petit senties el dringar de les claus del teu pare que arribava a casa. Encara que l’escoltis cada nit, aquest so t’emociona. Són els títols de crèdit de la sisena temporada de la teva sèrie.

Les sèries t’omplen. Les sèries et fan companyia. Les sèries et parlen, et fan de psicòleg, d’amic, d’amant. Apagues el DVD i et sents Dale Cooper, o somnies que t’enamora de la Brenda Chenowith o quedes amb els col·legues i t’esperes tenir vetllades com les del McGee’s. Perquè els teus personatges són com tu. Ahir sopaves amb els teus amics i no t’interessava gens el que t’explicaven, en canvi, el Chris Moltissanti o el Dexter Morgan, amb les seves contradiccions i les seves misèries, t’entenen millor que ningú.

Amb les sèries tens la relació estable que mai has aconseguit amb les noies, saps que cada nit estaran allà per escalfar-te el sofà, saps que podràs desconnectar del món avorrit i estressant (com pot ser que aquests adjectius siguin compatibles?) i que podràs connectar més amb tu mateix. Fins i tot pots combinar-les, elles mai s’adonaran que els fas el salt.

També és cert que cada cop que una sèrie arriba a la seva fi un dol rigorós s’imposa en tu, però almenys saps que aquesta relació estable està destinada a morir (com la gran majoria de les parelles, penses cínicament) i et consoles descarregant-te la següent i pensant que aquestes productores americanes sempre tindran la pasta i el talent suficient per brindar-te vespres al caliu de la pantalla.

Abans anaves al cinema o sorties a lligar. Potser algun dia ens haguéssim conegut. Però avui queda’t a casa que jo no sortiré, he aconseguit la sisena temporada. Collons, que bona és la HBO.