dimarts, 14 de desembre del 2010

En un taxi de Madrid

Cada vegada que vaig a Madrid per feina i pugem en un taxi, els meus companys de feina (catalans) se’m posen a parlar en castellà. Ja m’ha passat diverses vegades i amb diverses persones i no ho entenc, perquè penso que parlar en català a Madrit (Madrit concepte, no ciutat, com diria un periodista que m’agrada molt) no hauria de ser un tabú.

Precisament abans de pujar al taxi d’ahir, els meus companys i jo havíem estat parlant amb un irlandès de les diferències entre Catalunya i Espanya, evidentment, escombrant cap a casa. Si som tan proclius a omplir-nos la boca de les meravelles de la catalanitat, per què després ens agafen tots els mals del món quan és hora de parlar en el nostre idioma davant d’un madrileny?

Que no em venguin la moto, que no em diguin que és per respecte, perquè que jo sàpiga, quan un francès arriba a Barcelona no es posa pas a parlar en anglès amb el seu company de feina també francès, per si de cas el taxista es pensa que l’estan insultant.

dijous, 9 de desembre del 2010

TOT EL TEMPS DEL MÓN

7.30h – Et despertes perquè així ho dicta el despertador, dutxa, pa del dia i diari. Val la pena estar ben nodrida i ben informada abans de començar a treballar.

09.00h – Engegues l’ordinador i mires el rellotge, orgullosa de començar la teva jornada laboral puntual com qualsevol altre treballador.

10.00h – Gmail, Hotmail, Facebook, Twitter i un parell de blocs consultats. Bé, això ho fa tothom abans de començar a treballar a l’oficina o a casa. Obres un arxiu de text en blanc i et disposes a escriure les primeres línies. No, abans llegiràs de nou ben bé què és el que et demanen que escriguis. Per allò d’empapar-te’n bé.

10.30h – Trucada de la mare. Com que sap que no tens horaris fixes et convida a dinar amb ella. Li dius que no, que et talla massa el dia i que enllestiràs abans si et quedes a casa. Això et recorda que a la teva nevera només hi queden les cerveses que van sobrar del sopar de dissabte. Diumenge vas engolir totes les sobres que van deixar els teus amics.

11.00h – Baixes a fer la compra. Com és que hi ha tanta gent a la fruiteria i al súper? Molt aturat, molt jubilat i segurament molt autònom fent una pausa, com tu.

12.00h – Reprens la feina. Llegeixes en diagonal les instruccions que t’han donat i et disposes a escriure les primeres ratlles. Però la mirada es perd per la finestra, quin bon dia que fa! Després serà fosc i estarà ple de gent...

12.45h – Ja ets a la carretera de les aigües, sota el sol, sense problemes per aparcar perquè tothom és a la feina, disposada a córrer una mica.

13.15h – Per avui ja n’hi ha prou, que feia dies que no feies exercici i tampoc cal forçar.

13.30h – Segona dutxa del dia.

14.00h – Ara no et posaràs a treballar, si d’aquí 20 minuts ja t’estaràs morint de gana...

14.45h – L’arròs de bacallà s’està acabant de coure. Quin plaer poder menjar fresc i recent fet, enlloc d’endur-se el tupper.

15.30h – Diuen que després de dinar és bo fer una petita migdiada.

16h – Et despertes i mires l’ordinador de reüll. 1 tè i t’hi poses. Però te'l prens mirant La Riera, que mola més veure-ho ‘en directe’ que en diferit ¬¬

16.45h – Els dius als teus amics del Gtalk que tu sí que tens ganes de treballar i et poses en ‘modo invisible’.

17h – Però segueixes parlant amb un amic a qui li reveles que encara que no se’t veu, estàs disponible, que a tu et va millor treballar i anar xerrant... Fins que et truquen per telèfon. No, no vols canviar de companyia telèfonica. Òstia, això et recorda que tens factures per fer. Millor treure’s de sobre la feina mecànica abans de posar-se a pensar.

18h – Factures enllestides, enviades i llestes per ser cobrades d’aquí 60 o 90 dies. No són hores, però penses que aquesta és la vida bohèmia (huas, huas, huas) dels autònoms, i et poses a currar.

19h –Has avançat poc, però estàs contenta perquè no ho has d’entregar fins divendres i encara queden dies. Et truca la teva veïna que porta 7 hores treballant en un banc i et suggereix anar a fer una cervesa al bar de sota casa. Tots necessitem esbravar-nos després d'una jornada laboral.

21.30h – Arribes a casa amb 3 canyes al damunt i una mica borrosa. Potser ara et sortiria bé la feina? Prefereixes no ficar-t’hi. No fos cas que et sortís bé i acabessis depenent de la beguda per escriure.

22h – Veus la Blackberry damunt de la tauleta. Un llum vermell pampallugueja anunciant que tens mails sense llegir. Un és de la feina. Bé, d’una altra feina, que et demanen una entrega per divendres. Si és massa precipitat no passa res, li deriven a algú altre. Estan de broma? Contestes que l’entregaràs divendres puntualment. Total... et queden encara tres dies i demà, com avui, tindràs tot el temps del món.

diumenge, 5 de desembre del 2010

UN DIA PERDRÀS EL CAP

De petita, ma mare em deia tot sovint que un dia perdria el cap. No és que fos especialment despistada, suposo que n’hi ha que ho som més que d’altres, però ella estava convençuda que jo era el número 1.

Algunes amigues meves també diuen que m’enduc la palma amb les ficades de pota que faig per no parar prou atenció a què dic i quan ho dic o per fer coses que a vegades no toquen. A diferència de ma mare, elles no es queixen perquè, a canvi, acostumen a endur-se unes quantes riallades a costa meva.

Quan me’n vaig anar a viure a París, el meu company de pis (i un dels meus millors amics) va constatar el mateix: anar al Sagrat Cor enlloc de Notre Dame, haver-lo d’esperar al replà de casa perquè havia oblidat les claus per enèsima vegada, o arribar a comprar-me fins a 4 barrets diferents i perdre’ls en qüestió d’un mes, van ser prova suficient per coronar-me com el bufó del número 45 de la Rue Jacob.

Però últimament tot això ha apaivagat. Porto una vida molt més endreçada i fins i tot ja m’he guanyat l’adjectiu de ser una de les més organitzades dels meus amics. Viure així és més pràctic, però també és més avorrit.

Així que ahir, quan vaig perdre el meu estimat barret gris de llana que m’havia acompanyat en els meus últims 3 o 4 hiverns, enlloc de lamentar-me perquè abrigava tant i era tan bonic i no picava gens i feia joc amb els meus guants, vaig pensar que perdre la prolongació del meu cap era una mica com recuperar aquesta essència meva desastrosa i donar-li la raó a la meva mare. Algun dia perdré el cap...