El cos és savi i a vegades t’obliga a parar. Això és que li deia ma mare al meu pare quan es posava malalt i jo era petita. I jo pensava, ja és mala sort que sigui justament cap de setmana (perquè si es posava malalt era indefectiblement un cap de setmana, no fos cas que l’home deixés de treballar) tant que m’agradava a mi quedar-me a casa un dia de cada dia i empassar-me tots els dibuixos de la tele, llegir els còmics que em compraven els pares i menjar torradetes amb pernil dolç.
Ara sóc jo la gran, o al menys no tan petita, i també em poso malalta en caps de setmana. En realitat no estic malalta, només tinc una infecció descomunal, però a efectes pràctics és el mateix. M’han tret els queixals del seny i tot i que l’agressió ha estat externa i premeditada no puc deixar de recordar les sàvies paraules de la meva mare i m’imagino que el meu cos s’ha confabulat per demanar-me unes petites vacances. És el pont de desembre i tot i que tenia pensat dividir el meu temps entre la feina i l’oci (en uns equitatius 80-20%, respectivament) em veig postrada al sofà empassant-me sèries, antibiòtics i purés... perquè no tinc cos, ni cap, ni mandíbula per cap altra cosa.
I recordo el meu pare com renegava quan es posava a malalt i em sorprenc a mi mateixa preocupant-me perquè no estic sent productiva. De fons, la meva mare sembla que em llegeixi la ment (que ja ho tenen això les mares) i diu: nena, el cos és savi i necessitaves parar. Tan sols li demano que el pròxim cop m’ensenyi una senyal d’stop i uns bitllets d’avió, que li asseguro que li faré cas.
