dijous, 22 d’abril de 2010

Que descanse en paz

Ahir va morir Joan Antoni Samaranch (o, durant una llarga època de la seva vida, Juan Antonio Samaranch).

Més enllà de jutjar-lo pel que va fer o deixar de fer en vida, vull criticar com els mitjans estan tractant la seva figura ara que és mort. Em sembla indignant que canals com TVC, o ràdios com Rac1 o Catalunya Ràdio passin de puntetes per sobre del seu passat falangista i només destaquin els seus mèrits per proclamar Barcelona seu dels Jocs Olímpics del ’92 (‘Barcelona-España’, en les pròpies paraules del difunt i per ser més precisos).

En Samaranch, durant la seva joventut va estar afiliat a la Falange tradicionalista y de las JONS, més tard va ser regidor d’esports a Barcelona sota el règim de Franco i després va ser procurador a les Corts franquistes durant tres legislatures. Ningú em negarà que si pertanys a tot aquest reguitzell de ‘lloables’ organismes una mica ‘fatxa’ has de ser. Aquest bon home, que ara alaven els mitjans de comunicació catalans, pertanyia a l'equip de feixistes que prohibien parlar català a Catalunya i que maldaven per fer guanyar tot el que podien al equipo del gobierno altrament conegut com Real Madrid. Si penso en com deuria ser el seu dia a dia com a funcionari del règim franquista, me l’imagino compartint reunions, taula o festes amb feixistes de bigotet retallat, hablares castizos i pensaments de l’estil ‘¿qué vamos hacer hoy para joder a los catalanes?’. I encara que ell potser assistia a aquestes reunions amb la boca tancadeta i abaixava la mirada quan la resta de falangistes insultaven Catalunya, estava allà per pròpia voluntat. Perquè, que jo sàpiga, no s’obliga a ningú afiliar-se a cap corrent polític.

Sí, sí, cadascú és lliure de dibuixar la seva vida com li convingui i no seré jo qui jutgi la de Samaranch. El que de veritat m’emprenya és que els mitjans de comunicació catalans només parlin de ‘l’impulsor de l’olimpisme modern’, de ‘el més gran ambaixador de Barcelona’ o del 'home que va saber rectificar la seva trajectòria'. M’agradaria recordar-los que és el mateix que aixecava la mà dreta per fer la salutació feixista i el mateix que deia que ‘todos los Españoles lloramos la desaparición de Franco’ .

Si els mitjans estan decidits a absoldre a Joan Antoni Samaranch dels seus pecats feixistes (no sé per quins interessos o pors), que descanse en paz.

Abans, però, feu una ullada a les seves declaracions.


3 comentaris:

  1. m'agrada i comparteixo tot el que has comentat, perquè a una persona se'l valora sempre pel que ha fet i per qui ha estat. I això també forma part d'un reconeixement i que mai exclou la idea de que els hagi de ser de les accions positives que un a fet a la seva vida. N'hi ha que..s'ha de reconèixer són dolentes, negatives. Que cadascú asumeixi la responsabilitat en la història. la seva va començar i va formar part durant molts anys d'un recolzament (per cobardia o per principis, m'és igual)a la pressió de la resta pel plaer de fer-ho. Doncs ara, com molt bé diu la Cris, que descansi en pau, deixem-lo en pau.Que cadascú s'ho sap.

    ResponElimina
  2. Jo hauria fet un article que es digués "Retrato de un insider", que en realitat és el que va ser. Hi ha qui creu que la revolució es fa desde fora, qui creu que la revolució es fa desde dins. No crec que J.A.S. volgués fer la revolució, però el que està clar és que era un insider, com tots els que no podem suportar el règim polític i econòmic actual i, tanmateix, ens abaixem els pantalons cada dia... I sense ànims de justificar res eh...!
    mmmmui.

    ResponElimina
  3. La veritat és que penso igual que tu Cris! M'ha agradat llegir-lo pq jo tb estava indignada de la quantitat d'elogis que li estan fent a tots els mitjans... En fi, suposo que a vegades no és res ni blanc ni negre, però jo el veig com un fatxa "chaquetero" pobre home.

    ResponElimina