dijous, 21 de gener del 2010

Gent jove, pa tou *

Crisi econòmica? Crisi espiritual? Em sembla que la que ens afecta a nosaltres és una altra crisi.

Em faig un fart de parlar amb fent de la meva quinta i d’escoltar frases com: Tot i haver estudiat tant, crec que no m’ha servit de res. Els nostres pares van tenir moltes més oportunitats. No sé què vull fer amb la meva vida. I si no valc per això? No sé per què em queixo si ho tinc tot. Sé que ho hauria de fer, però és que no ho vull fer, tot i que és una oportunitat. És que hauria d’estar content, però no n’estic. Em sembla que em faré fruitera. La carrera que he fet no m’ha ensenyat res, no m’ha especialitzat en res, no sóc res. No sé què vull fer. I si no valc per això? Em demanen experiència, però qui me’n dóna. És la feina que sempre he volgut, però jo no vull treballar 14 hores cada dia. Estic desencantada. Estic emprenyat. Estic desesperada. Estic perdut. I si no valc per això!?!?

Hi ha qui fa les maletes i se’n va a veure món perquè ha treballat tant i tant i tant durant uns quants anys que ara necessita rebentar-s’ho tot i fer una mena de reset. I hi ha qui fa zapping entre l’atur i les feinetes que li surten i es pregunta dia sí, dia també on anirà a parar. I alguns altres demanen un doctorat i resen perquè l’especialització en la seva passió els dirigeixi pel bon camí. I també hi ha qui opta per fer-se funcionari. O a qui li ha tocat ser autònom i es caga en tot cada cop que ha de fer l’iva.

És cosa de l’edat? Se’ns ha ajuntat amb el context econòmic ? És que estem en una època en què tot està al nostre abast i no sabem triar? Ens exigim massa? O som uns simples màrtirs massa ben acostumats? Per què tots pensem que hem de fer de la nostra vida quelcom especial?

Potser la felicitat seria deixar-nos portar i deixar de lluitar tant per les nostres obsessions. O potser la felicitat serà seguir lluitant i un dia pensar que ha valgut la pena.

De moment, una banda sonora per seguir compadint-nos de nosaltres mateixos.



dissabte, 2 de gener del 2010

You woke up this morning Got yourself a gun, Mama always said you'd be The Chosen One…


Sonen les primeres notes i somrius, com quan de petit senties el dringar de les claus del teu pare que arribava a casa. Encara que l’escoltis cada nit, aquest so t’emociona. Són els títols de crèdit de la sisena temporada de la teva sèrie.

Les sèries t’omplen. Les sèries et fan companyia. Les sèries et parlen, et fan de psicòleg, d’amic, d’amant. Apagues el DVD i et sents Dale Cooper, o somnies que t’enamora de la Brenda Chenowith o quedes amb els col·legues i t’esperes tenir vetllades com les del McGee’s. Perquè els teus personatges són com tu. Ahir sopaves amb els teus amics i no t’interessava gens el que t’explicaven, en canvi, el Chris Moltissanti o el Dexter Morgan, amb les seves contradiccions i les seves misèries, t’entenen millor que ningú.

Amb les sèries tens la relació estable que mai has aconseguit amb les noies, saps que cada nit estaran allà per escalfar-te el sofà, saps que podràs desconnectar del món avorrit i estressant (com pot ser que aquests adjectius siguin compatibles?) i que podràs connectar més amb tu mateix. Fins i tot pots combinar-les, elles mai s’adonaran que els fas el salt.

També és cert que cada cop que una sèrie arriba a la seva fi un dol rigorós s’imposa en tu, però almenys saps que aquesta relació estable està destinada a morir (com la gran majoria de les parelles, penses cínicament) i et consoles descarregant-te la següent i pensant que aquestes productores americanes sempre tindran la pasta i el talent suficient per brindar-te vespres al caliu de la pantalla.

Abans anaves al cinema o sorties a lligar. Potser algun dia ens haguéssim conegut. Però avui queda’t a casa que jo no sortiré, he aconseguit la sisena temporada. Collons, que bona és la HBO.