diumenge, 25 de juliol de 2010

Per la finestra

Quan volo en avió m’agrada posar-me a la finestra, entre d’altres coses perquè és el cantó que em resulta més còmode per dormir perquè hi puc recolzar el cap, però la meva elecció també respon a un motiu més romàntic. Sobretot quan es tracta de viatges llargs i passem per països on no he estat mai, m’encanta apropar-me al vidre i mirar el paisatge i imaginar-me què està passant en aquells rius, boscos o deserts, deixats de la mà de Déu.

Mentre escric això, torno de Tokio i observo un bosc verd, frondós, sense rastre del pas de l’home, excepte per una línia recta de color més clar que travessa el paisatge sense fi. Potser és una carretera de quilòmetres i quilòmetres, la monotonia de la qual només serà trencada per alguna estació de servei mig oblidada pel camí. O potser són les vies del tren del Transiberià, no sé ben bé què sobrevolem. Ara el paisatge es torna més sec i més gris i em recorda al que vaig veure fa dos o tres anys quan anava cap a Hong Kong. Llavors el monitor de l’avió indicava que estàvem a Mongòlia i sota els nostres peus s’estenia un paisatge erm, amb uns dibuixos estriats fets per l’erosió del vent o de l’aigua que semblaven més d’un altre planeta que del nostre.

I mentre miro aquest paisatge i recordo aquell altre, la mateixa sensació m’envaeix: que em tirin amb paracaigudes. Vull saber què es cou allà baix. No vull aterrar a l’aeroport de cap ciutat, vull caure exactament en aquest punt remot i completament escollit a l’atzar. Un lloc on segur que no hi ha ningú, on mai hi viatjarà ningú, un lloc que potser ni existeix perquè ningú mai l’ha vist, un lloc on hi pot passar el que a mi em doni la gana.



dijous, 8 de juliol de 2010

Leaving Barna, never easy

Una vegada vaig anar a una exposició que es deia Melancholie*, a Berlín. Vaig entrar-hi contenta i en vaig sortir absolutament tocada, però positivament: una dolça tristesa m’envaïa de la manera més agradable.

No sóc massa amant d’exposicions ni de museus perquè, generalment, quan he vist un parell de sales començo a avorrir-me. Però allà va ser diferent, sala rere sala, obra d’art rere obra d’art anava submergint-me en un estat de tristesa serena, controlada, dolça, com he dit. En contraposició amb algun dels quadres que vaig veure, si hagués de plasmar aquest sentiment damunt una tela, jo la pintaria de colors pastels, tènues i amb aplom. No em tremolaria la mà.

Avui no sé per què, o sí que ho sé, no n’estic segura (potser d’això es tracta la melancolia, de sentir, d’intuir, però de no acabar de treure’n l’entrellat), em sento tan melancòlica com quan vaig sortir d'aquella exposició. Me'n vaig de viatge i no puc evitar sentir una barreja de tristor i alegria a la vegada. O potser, en realitat, em sento nostàlgica en projecció al futur (si és que s’hi pot estar). Li ho he explicat a una amiga que és molt mística (i un crack) i m’ha dit que quan marxem de viatge mai tornem iguals i que potser com que en el fons ho sé, em sento així pensant en la tornada. Potser té raó perquè no és el primer cop que em passa abans de marxar tants dies i tan lluny.

M’agrada sentir-me així, però a vegades preferiria ser capaç d’estar emocionadíssima i contenta com la gent normal, abans de marxar de viatge. A vegades sembla que m’agradi viure en un tango o en una peli de la (odiada) Isabel Coixet, amb les emocions exagerades i dutes a l'extrem sense necessitat.

Crec que de gran seré com el meu avi Jaume, observaré la meva família al voltant de la taula i enlloc de somriure, em posaré a plorar.


Àudio: Leaving New York, R.E.M


* Monk by the sea, Caspar David Friedrich (el quadre que més em va agradar de l'exposició)