Ens vam conèixer un matí a la meva feina. Jo buscava una moto de segona mà i tu te’n venies una. La primera impressió que vaig tenir de tu era que deuries ser un bon pare de família en hores baixes, un altre afectat per la crisi econòmica que posava un anunci a Internet per vendre el poc que li quedava d’estatus. Amb el primer mail que em vas contestar vaig seguir dibuixant-te dins la meva ment, tenies temps per contestar-me o estaves molt avesat a tenir paciència amb els teus fills perquè les teves explicacions sobre la moto em van fer somriure i automàticament vas adquirir una cara afectuosa en el meu cap. Potser fins i tot no t’havien retallat el sou, potser et volies canviar la moto per comprar-te un cotxe familiar i portar els nens als partits de futbol de diumenge al matí. Vaig començar a envejar la teva vida de manual i cada cop em feia més mandra comprar-me la teva moto, que al cap i a la fi era una excusa per anar més ràpid als llocs, tenir temps per fer més coses i omplir-me els pulmons de més obligacions.
Vam quedar sota casa teva, curiosament érem veïns i de la mateixa quinta, així que de pare de família afable i tradicional, res de res. Eres un noi com qualsevol altre de la teva edat, sense cap mena de tret que destaqués per damunt dels altres, no eres ros, ni alt, ni especialment ben plantat, ni vesties seguint cap moda. No eres calb, ni parlaves estrany, ni tenies cap tic... Em vas recordar a mi mateixa si hagués nascut noi. I per primer cop des que ho havia deixat amb el meu últim nòvio vaig pensar que havia trobat algú de qui no em faria res enamorar-me.
La moto estava bé. Era una mica més alta del que m’imaginava i el cavallet anava dur, però era còmoda i funcionava a la perfecció. Sí, me la vas deixar provar sense conèixer-nos de res i tanta confiança em va afalagar. Te la volies vendre perquè acabaves de trobar feina en una empresa nova que s’obria al barri i tu només utilitzaves la moto per anar a treballar. Era la segona que veia aquella setmana, però alguna cosa em deia que la teva havia de ser l’escollida. Després de fer paperassa, vam quedar que t’ingressaria cada mes una part del preu de la moto; així ho oferies en el teu anunci d’Internet i a mi em treies un bon pes de sobre, perquè el meu sou no era per tirar coets.
Gràcies a aquest vincle motorístico-econòmic vam encetar una relació a través del mail que va anar pujant d’intensitat a mesura que passaven els dies. Els ‘gràcies per la transferència’ es van transformar en uns ‘crec que avui he vist la teva moto aparcada, vigila amb aquella vorera que un cop m’hi van posar una multa’. I al cap d’un parell de mesos fins i tot vas fer el pas de convidar-me a una festa (la típica festa oberta a tothom, veniu-si-us-plau-que-volem-rebentar-el-pis) i jo vaig acceptar encantada, imaginant escenes romàntiques en la meva ment excessivament innocent . El problema va ser que la festa estava tan abarrotada de gent i d’alcohol, que amb prou feines vàrem parlar i quan els meus aliats van dir que ja s’havien cansat, em vaig retirar amb la cua entre les cames. Tu te’n vas adonar i el dia següent em vas enviar un mail i jo et vaig contestar i vam quedar que un dia et duria a fer un volt amb la moto, per allò de l’enyorança. Érem la novetat l’un per l’altre i es notava que maldàvem per trobar una excusa per veure’ns més enllà dels límits del correu electrònic, però va arribar l’estiu.
Si una relació cos a cos és difícil, per Internet és impracticable, i més quan cada un està vivint la seva ració anual de platja, sol i festes nocturnes a un punt indeterminat del planeta. El correu electrònic també estava de vacances i, mandrós, només es dignava a rebre ofertes de botigues de roba en stock, anades d’olla d’amigues avorrides a l’atur o propostes massa cares de caps de setmana d’amics que ja s’havien fet sénior a l’empresa de torn. No sabíem on estàvem l’un i l’altre i tampoc vam fer esforços per esbrinar-ho. Vaig tenir un embolic amb un exnòvio de feia anys, però no en vaig gaudir massa. Vaig conèixer un altre noi que em va atraure físicament, però era tan complicat de ment que el vaig deixar córrer. Va passar tot l’estiu i l’1 de setembre per art de màgia vas reaparèixer a la meva safata d’entrada. Crec que va ser el primer any que no queia en una depressió post-vacacional.
Vam començar a escriure’ns amb més ganes que mai i vaig conjecturar una tardor calentoneta sota la manta del meu sofà mirant aquelles sèries que tan m’agradaven i que tant desitjava compartir amb algú. Vaig començar a pensar en dos quan anava a la peixateria per si de cas algun dia et convidava a sopar a casa. M’imaginava com et duria de paquet a la moto o si series d’aquells nois que prefereix conduir ell. Vaig imaginar-nos fent tot allò que les meves amigues mai volien fer amb mi: llargues travesses a la muntanya, festes a aquelles discoteques que elles ja trobaven massa adolescents, cuinar plegats una tarda sencera un sushi que ens soparíem en 20 minuts,... Sí, havia nascut amb el cap ple de pardals i instal·lada en un conte de fades i tot i que llavors aquestes fades anaven en moto i eren mileuristes, encara no me n’havia pogut desfer.
Sense adonar-me’n t’havies instal·lat a la meva vida, ja en formaves part. Tenies més coneixement del meu dia a dia que molts dels meus millors amics. L’un per l’altre érem una mena de parella virtual. Encara que alguna vegada també ens vèiem en carn i ossos. Un cop cada setmana aproximadament quedàvem després de treballar i bevíem un parell de canyes a la terrassa de la plaça de sota casa. Parlàvem del barri, criticàvem amb enveja els nostres amics que ja tenien parella des de feia anys i fèiem plans sobre tot el que volíem fer junts. Després m’acompanyaves al portal de casa i, amb el somriure tou del qui s’ha pres unes cerveses amb l’estómac buit, parlàvem maldestrament, cadascú amb el cap a un altre lloc, pensant si fer el primer pas o esperar que el fes l’altre... i al final sempre ens acomiadàvem amb dos petons que tots dos desitjàvem concentrar en només un. Jo agafava l’ascensor i un somriure idiota es reflectia al mirall i sentia que totes les fades que poblaven el meu cap ballaven la dansa de l’amor al meu voltant, augurant-me un futur pròxim de color de rosa.
Però unes setmanes més tard les fades van deixar de ballar i vaig començar a creure que hi ha nois que us heu hagut de passar la infància jugant a nines, perquè ara teniu la mà trencada en fer-nos sentir uns putxinel·lis.
Havíem recorregut un bon camí després de l’estiu, havíem fet giravolts, pujades, canvis de rasant... dúiem la velocitat baixa i constant i ja ens anava bé, però just quan divisàvem les llums de la ciutat, un semàfor en àmbar et va aturar in eternum. Les sèries de televisió sota una manta o les excursions que tanta il·lusió m’havien fet i que ja s’havien convertit en una meta en el nostre futur en comú, s’havien tornat un clixé que no tenia més suc i com si ja ens haguéssim posat sota una manta massa cops o ens haguéssim recorregut tota la geografia catalana, vam esdevenir una parella convencional sense consumar. No sé si et va agafar por o avorriment, però les meves energies per fer reals tot allò que havíem parlat, es van esgotar amb la teva desídia.
El cas és que no sóc verge en estratègia emocional i quan vaig ensumar-me que t’agradava el joc de l’estira i arronsa, vaig passar les cortines i vaig anar a veure món. No eres l’únic noi que em rondava en aquella època, com et pots imaginar. Així que amb un parell de trucades i quatre somriures vaig escalfar-me la tardor, com molts joves em vaig sumar al zapping en l’amor. No era el meu estil, però tanta gent no podia estar equivocada. Reconfortava de tant en tant i, sobretot, em donava la seguretat que necessitava aquells dies en què tenia la sensació que t’havies quedat amb el joystick de la teva moto i que em podies fer anar per allà on volguessis.
Quedàvem menys, però seguíem enviant-nos mails i aviat vaig tenir la sensació d’haver oblidat la teva cara. De nou, eres el noi de la moto de segona mà, eres tan corrent que ja no tenies ni faccions. I potser jo era el mateix per tu, una cara pixelada on amb prou feines podies reconèixer un atractiu. Tornàvem a ser uns perfectes desconeguts, ni tan sols el compte bancari ens enllaçava com un matrimoni de línia oberta perquè havia acabat de pagar-te les mensualitats.
Va ser al cap d’uns dies quan ho vaig entendre tot. Feia un parell de setmanes que havies enviat un mail a tots els teus contactes oferint una vacant a la teva feina. Buscàveu una noia per portar la comptabilitat. Va ser l’últim mail que vaig rebre de tu. Un mail obert a tothom i un mail que enunciava la meva imminent destitució com a fada motoritzada de les cerveses de la plaça de sota casa. Alguns dies més tard ens vam trobar en aquella terrassa, ja feia fred i vaig descobrir que ets dels nois que es tapa amb abric de llana a l’hivern i tu, que jo sóc de les que va amb anorac-i-a-qui-no-li-agradi-que-no-miri. Jo treballava en el meu ordinador quan vas arribar amb una noia que em vaig resistir a pensar que fos la teva nòvia perquè no esqueia gens al noi de la moto excursionista que jo creia haver conegut. Me la vas presentar, era la nova comptable de la teva empresa i em vaig preguntar si també deuria viure al nostre barri. Més tard se’m va glaçar el glop de cervesa quan li vaig veure que et feia un petó, no sé si vivia al barri, però era evident que aquella nit l’havia passat allà. Em vas mirar de reüll i vaig entendre que qui no va en moto, vola.
