diumenge, 5 de desembre de 2010

UN DIA PERDRÀS EL CAP

De petita, ma mare em deia tot sovint que un dia perdria el cap. No és que fos especialment despistada, suposo que n’hi ha que ho som més que d’altres, però ella estava convençuda que jo era el número 1.

Algunes amigues meves també diuen que m’enduc la palma amb les ficades de pota que faig per no parar prou atenció a què dic i quan ho dic o per fer coses que a vegades no toquen. A diferència de ma mare, elles no es queixen perquè, a canvi, acostumen a endur-se unes quantes riallades a costa meva.

Quan me’n vaig anar a viure a París, el meu company de pis (i un dels meus millors amics) va constatar el mateix: anar al Sagrat Cor enlloc de Notre Dame, haver-lo d’esperar al replà de casa perquè havia oblidat les claus per enèsima vegada, o arribar a comprar-me fins a 4 barrets diferents i perdre’ls en qüestió d’un mes, van ser prova suficient per coronar-me com el bufó del número 45 de la Rue Jacob.

Però últimament tot això ha apaivagat. Porto una vida molt més endreçada i fins i tot ja m’he guanyat l’adjectiu de ser una de les més organitzades dels meus amics. Viure així és més pràctic, però també és més avorrit.

Així que ahir, quan vaig perdre el meu estimat barret gris de llana que m’havia acompanyat en els meus últims 3 o 4 hiverns, enlloc de lamentar-me perquè abrigava tant i era tan bonic i no picava gens i feia joc amb els meus guants, vaig pensar que perdre la prolongació del meu cap era una mica com recuperar aquesta essència meva desastrosa i donar-li la raó a la meva mare. Algun dia perdré el cap...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada