dissabte, 2 de gener de 2010

You woke up this morning Got yourself a gun, Mama always said you'd be The Chosen One…


Sonen les primeres notes i somrius, com quan de petit senties el dringar de les claus del teu pare que arribava a casa. Encara que l’escoltis cada nit, aquest so t’emociona. Són els títols de crèdit de la sisena temporada de la teva sèrie.

Les sèries t’omplen. Les sèries et fan companyia. Les sèries et parlen, et fan de psicòleg, d’amic, d’amant. Apagues el DVD i et sents Dale Cooper, o somnies que t’enamora de la Brenda Chenowith o quedes amb els col·legues i t’esperes tenir vetllades com les del McGee’s. Perquè els teus personatges són com tu. Ahir sopaves amb els teus amics i no t’interessava gens el que t’explicaven, en canvi, el Chris Moltissanti o el Dexter Morgan, amb les seves contradiccions i les seves misèries, t’entenen millor que ningú.

Amb les sèries tens la relació estable que mai has aconseguit amb les noies, saps que cada nit estaran allà per escalfar-te el sofà, saps que podràs desconnectar del món avorrit i estressant (com pot ser que aquests adjectius siguin compatibles?) i que podràs connectar més amb tu mateix. Fins i tot pots combinar-les, elles mai s’adonaran que els fas el salt.

També és cert que cada cop que una sèrie arriba a la seva fi un dol rigorós s’imposa en tu, però almenys saps que aquesta relació estable està destinada a morir (com la gran majoria de les parelles, penses cínicament) i et consoles descarregant-te la següent i pensant que aquestes productores americanes sempre tindran la pasta i el talent suficient per brindar-te vespres al caliu de la pantalla.

Abans anaves al cinema o sorties a lligar. Potser algun dia ens haguéssim conegut. Però avui queda’t a casa que jo no sortiré, he aconseguit la sisena temporada. Collons, que bona és la HBO.

7 comentaris:

  1. i en aquests temps que corren per dins i per fora , sempre anem a 45 minuts de que ens sembli que la vida dona un gir de 360 graus: donem el gran tomb per acabar irremeiablement... igual amic de la vida en fascicles, entregues i dvds.

    ResponElimina
  2. les sèries ben fetes són les noves drogues toves, com el cafè, la xocolata o el cannabis, et deixen amb aquella sensació comfortable, complaent i accessòria... podriem viure sense elles, però quina gran distracció!!

    ResponElimina
  3. totalment, però a més a més les sèries t'aporten beneficis colaterals (les drogues no massa), com la millora dels idiomes estrangers, dude.

    ResponElimina
  4. Hi ha poques coses tan gratificants com arribar a casa i saber que t'espera un final de temporada (capítol doble) i birreta a la nevera. Jo ara estic preocupada per si el final de Lost és tot un somni d'en Jack o algun fail per l'estil. jaja

    nunu

    ResponElimina
  5. A mi Lost em té molt desencantada i una mica perduda, valgui la redundància. El meu podi és per 6 feet Under, The Sopranos i Twin Peaks!

    ResponElimina
  6. "Bienvenido a las aposianantes vidas de la élite del upper east side de manhattan..."

    ResponElimina