divendres, 15 d’abril de 2011

TAL COM RAJA

http://blogspersonals.ara.cat/enzapping/2011/04/14/tal-com-raja/

dimecres, 13 d’abril de 2011

Botifarra per vostè

Hi ha dies en què res avança.

Canvis en els guions de la a fins a la z, una subvenció denegada, el programa de comptabilitat que es nega a fer-me la retenció de l’IRPF (de bon grat li acceptaria aquest caprici) i tràmits i més tràmits per fer.

Hi ha dies que sembla que tota la feina feta anteriorment ara se’t girés a la contra i et fotés una bufetada ben donada per demostrar-te que pallús has estat invertint temps i temps en fer números o en ajuntar lletres.

Ja m’ho deien al cole de petita: abans de respondre llegeix bé l’enunciat del problema de mates. Però ara els diria que fossin ells que abans d’escriure el problema estiguessin segurs de què volen que els respongui.

De moment, una bona botifarra.

dimarts, 1 de febrer de 2011

ESMORZANT CERVESA

A la televisió, un anunci m’insta a seguir la dieta del cereal; si sopo cereals amb llet (segurament de soja, si no em volen matar) podré tenir un cos perfecte. A la ràdio em suggereixen que quan a mig matí vulgui fer una pausa, em prengui una tassa de sopa de sobre perquè ‘és el meu moment’. 

No em considero una persona especialment conservadora, però penso que hi ha coses que funcionen millor tal i com s’han fet tota la vida: menjar un mínim de tres cops al dia, destinar els cereals per l'esmorzar i limitar les sopes a l'hora de sopar. Però sembla ser que hi ha retorçades ments en els departaments de marketing que, per salvar-se el cul de la crisi, estan disposats a fer-nos ingerir qualsevol cosa a qualsevol hora.

I no són els únics. Fa uns dies vaig anar a passar un cap de setmana Frankfurt a veure uns amics i el dissabte vaig trobar-me esmorzant a les 12 del migdia salsitxes blanques amb bretzels i cervesa (que per sort no era tèbia) a casa d’un amic que ens volia fer provar els costums alemanys. Com que no vam dinar, vam passar-nos la tarda picant galetes fins a l’hora de sopar, en què vam menjar un plat de schnitzel que a mi m’hagués servit per sopar tres vegades. Al dia següent, esperant-nos un esmorzar-dinar similar al de les salsitxes, i encara tips del sopar anterior, amb prou feines vam menjar res abans de sortir de casa. Però l’anarquia en els àpats del nostre amic van fer que no aconseguíssim dinar fins a les 6 de la tarda, amb una gana que ens tombava i amb el conseqüent brot de mala llet.


Entre amics lliberals i professionals del màrketing que es pensen que ens ho empassarem tot (literalment, com les sopes de sobre), anem malament. Aviat ens endurem iogurts al cine i oferirem crispetes dolces pels postres de Nadal. Farem tuppers d’escudella i carn d’olla perquè els nostres fills se’ls emportin a l’hora del pati i els donarem donettes amb xoriço per sopar. Celebrarem l'aniversari de bodes dels pares amb pizzes congelades de marca blanca i menjarem terrina de foie amb melmelada de violetes per esmorzar un dilluns qualsevol.


Com que aquest futur inexorable em fa molta por, amics i professionals del màrketing, us demano el següent: no em doneu cervesa per esmorzar, si no voleu aguantar-me la ressaca tota la tarda; no em doneu cereals per sopar perquè m’aixecaré a les 4 de la matinada amb una gana més ferotge que la del llop de la caputxeta vermella; no em doneu galetes de xocolata per substituir el dinar, que em sortirà una mala llet descomunal; i sobretot (sobretot!) no em doneu sopes de sobre per esmorzar perquè pot ser que apagui els llums, em pilli un coixí, em posi el pijama i me’n vagi a dormir a mitja jornada laboral. I llavors, us asseguro que sí que hi haurà crisi.

diumenge, 23 de gener de 2011

CUINES?

Aquest Nadal a una amiga meva li va tocar preparar el dinar familiar de Sant Esteve i això em va fer adonar que comencem a fer-nos grans.

A la nostra edat estem a mig camí entre els àpats familiars (normalment copiosos, elaborats i amb ingredients a vegades inabastables per a les nostres butxaques) i l’entrepà de truita a la francesa dels diumenges nit on hi ha el pacte tàcit de ‘menjar qualsevol cosa’. Passem pels tuppers d’entre setmana, basts en la presència de pasta (i poca proteïna, per economitzar), als sopars eventuals entre amics. En aquests sopars, la tònica és fer un pica-pica on conviuen elements que ja figuraven en les nostres festes infantils, com els bocabits, amb ingredients més sibarites, als quals ens han acostumat certs restaurants de moda, com el foie, el pernil d’ànec o el formatge de cabra (perquè així sembla que ens hem currat el sopar, mentre que només hem hagut d'estirat el plàstic del paquet).

Però a vegades també toca posar-se el davantal, i si som entre 2 i 4 persones (5 són multitud per les dimensions de les cuines dels nostres pisos), ens enfrontem a les olles i paelles i fem un pollastre al curry, un bacallà a la mel, un peix al forn o un pastís de xocolata. Coses senzilles, però que almenys són calentes. De fet, ja he estat a alguns aniversaris on el regal protagonista ha estat un estoig per fer menjar al vapor de Lekué, un tallador de pasta, una torradora o fins i tot una panificadora; prova que ens estem posant les piles.

I mica a mica, com en el cas de la meva amiga, la cosa s’anirà complicant i arribarà un dia que ens trobarem a nosaltres mateixos (per gran satisfacció de les nostres iaies), farcint un pollastre, bullint una escudella o enrotllant uns canelons. De moment, com que som diumenge, em sembla que em faré una truita a la francesa.


diumenge, 9 de gener de 2011

LLEI ANTITABAC?

Excel·lentíssims Srs. Diputats,

Saben el paler de tornar a casa conservant l’olor del Mimosín a la roba i del Pantenne al cabell? Sí, aquesta sensació que en els darrers 9 dies han sentit al tornar de festa o de fer cerveses amb els amics (si és que vostès encara fan aquestes activitats). Saben de què parlo, oi? Doncs jo no. Perquè tot i que no fumo ni mai he fumat, segueixo fent pudor de tabac.

Com vostès entendran, ara hauria de ser el moment per passar-se hores i hores a aquells locals on fan les millors tapes i els millors vins i les millors activitats, però on mai s’acabaven de gaudir del tot perquè una densa boira de nicotina, que infectava tot l’ambient, ho impedia... Ara hauria de ser el moment d’anar a veure el Barça (o l’equip que prefereixin) en una pantalla de 50 polzades sense pensar a dur posades les llums antiboira de casa per arribar a veure els gols... Oi que aquesta era la intenció de la seva molt lloable llei?

Doncs lamento comunicar-los que no és efectiva. Ahir vam veure el partit del Barça a casa d’uns amics amb la idea de demanar unes pizzes. Però les pizzes només eren una excusa. En realitat, era per poder fumar, esclar.

Érem 6 i fumaven 4, tot i que els altre dos, jo calculo que ens vam fumar dues o tres cigarretes de rebot, perquè aquell era el menjador amb més fum per cm3. Nobel, Marlboro, Drumm... Sort que dels porros ja ens n’ha passat l’època, perquè sinó hauríem sortit fent esses.

L’1 de gener jo pensava que vostès ens havien deslliurat del càncer de pulmó i resulta que no van tenir en compte que feta la llei, feta la trampa. I els meus amics són molt llestos. Ara la festa es deslocalitza a casa seva, el paradís fiscal de la llei antitabac.

Srs. Diputats, les úniques solucions que se m’acudeixen són instal·lar-me tota sola a la terrassa de casa dels amics, com a hores d’ara faria una fumadora compulsiva en un bar (però el meteocat diu que el fred hivernal ara s’intensifica); convidar sempre els meus amics a casa meva, on la llei antitabac és vigent des que hi visc (però no m’imagino fent neteja intensiva cada cap de setmana); o per últim, dirigir-me a vostès i implorar-los una esmena a la llei vigent que ampliï la prohibició de fumar a l’interior de qualsevol recinte, públic o privat.

Oi que no permetran que acabi com la nena de la foto?


Imatge treta de la sèrie Riget (Lars Von Trier, 1994)

dissabte, 1 de gener de 2011

I per cap d'any, a l'Apolo!

Sona a tòpic, però és així: el dia 31 de desembre sembla que tots haguem de treure el ventre de pena: menjar millor que mai, beure més que mai, vestir-nos millor que mai i, evidentment, passar-nos-ho millor que mai.

El meu trenta-u pintava pitjor del que la resta de trenta-uns acostumen a pintar (per diverses raons que no vénen al cas), però finalment ha acabat sent un dels millors finals d’any que recordo.

Un sopar rodó i una festa ben planificada, però a la vegada d’allò més improvisada, ho han fet possible. El sopar s’ha esdevingut entre una dotzena de persones més o menys conegudes i més o menys desconegudes. Suficientment noves com per no parar de fer descobriments i suficientment de confiança com per no parar de riure. La festa de després ha estat una ruptura: uns per aquí, els altres per allà i jo, a l’Apolo, per variar.

L’Apolo té una mena de magnetisme que em té el cor robat; la seva capacitat d’atraure i repel·lir amb la mateixa facilitat qualsevol persona, em fascina. Tan pots adorar aquest local, com odiar-lo. Jo, no cal dir-ho, m’hi sento com a casa. I avui no ha estat diferent.

Vuelven los 90. L’última vegada que el cartell anunciaven el mateix, més de la meitat dels meus amics van marxar abans que sonés la primera cançó d’aquesta dècada. Avui, com aquell dia, jo he esperat les dues hores de rigor que mantenen abans de punxar la primera cançó de la temàtica de la nit i, quan ja no podíem més, ha sonat un reguetón merdós que deia ‘culo’ sense parar. M’he mirat les meves amigues amb la cua entre les cames, assumint que l’Apolo pot  patinar a vegades, però de sobte la sala m’ha fotut una bufetada ben donada i han canviat el tema per un ‘This is the rythm of the night’. The night, oh yeah.

Malauradament, no han sabut mantenir el fil ‘noventero’ tant com ho hauríem desitjat i les cançons que ens feien cantar només esquitxaven la sessió molt de tan en tant. A la sortida m’he trobat un noi que conec, un addicte a l’Apolo, i m'ha dit que no li ha agradat gens la música. Doncs a mi sí.

Evidentment que hauria preferit que fessin 'tornar' molts més hits dels '90, però el cas és que un dia com el de cap d'any l'Apolo segueix sent l'únic local on puc anar. Una sala on mai ens avorrirem, una sala on sempre trobarem refugi, una sala on mai ens escandalitzarem perquè hi ha massa criatures recent sortides del forn. Una sala on es pot sortir sense patir que un exèrcit de tios més cremats que una torradora vinguin a fer-te un placatge. Una sala on l’austeritat i l’estil es creuen. Aquí m’hi sento bé, i a la vegada que ho lamento, m’alegro que no a tothom li agradi.

Us deixo amb una cançó que vaig trobar a faltar a la sessió d'ahir, però que segur que algun dia sonarà =)

dimarts, 14 de desembre de 2010

En un taxi de Madrid

Cada vegada que vaig a Madrid per feina i pugem en un taxi, els meus companys de feina (catalans) se’m posen a parlar en castellà. Ja m’ha passat diverses vegades i amb diverses persones i no ho entenc, perquè penso que parlar en català a Madrit (Madrit concepte, no ciutat, com diria un periodista que m’agrada molt) no hauria de ser un tabú.

Precisament abans de pujar al taxi d’ahir, els meus companys i jo havíem estat parlant amb un irlandès de les diferències entre Catalunya i Espanya, evidentment, escombrant cap a casa. Si som tan proclius a omplir-nos la boca de les meravelles de la catalanitat, per què després ens agafen tots els mals del món quan és hora de parlar en el nostre idioma davant d’un madrileny?

Que no em venguin la moto, que no em diguin que és per respecte, perquè que jo sàpiga, quan un francès arriba a Barcelona no es posa pas a parlar en anglès amb el seu company de feina també francès, per si de cas el taxista es pensa que l’estan insultant.

dijous, 9 de desembre de 2010

TOT EL TEMPS DEL MÓN

7.30h – Et despertes perquè així ho dicta el despertador, dutxa, pa del dia i diari. Val la pena estar ben nodrida i ben informada abans de començar a treballar.

09.00h – Engegues l’ordinador i mires el rellotge, orgullosa de començar la teva jornada laboral puntual com qualsevol altre treballador.

10.00h – Gmail, Hotmail, Facebook, Twitter i un parell de blocs consultats. Bé, això ho fa tothom abans de començar a treballar a l’oficina o a casa. Obres un arxiu de text en blanc i et disposes a escriure les primeres línies. No, abans llegiràs de nou ben bé què és el que et demanen que escriguis. Per allò d’empapar-te’n bé.

10.30h – Trucada de la mare. Com que sap que no tens horaris fixes et convida a dinar amb ella. Li dius que no, que et talla massa el dia i que enllestiràs abans si et quedes a casa. Això et recorda que a la teva nevera només hi queden les cerveses que van sobrar del sopar de dissabte. Diumenge vas engolir totes les sobres que van deixar els teus amics.

11.00h – Baixes a fer la compra. Com és que hi ha tanta gent a la fruiteria i al súper? Molt aturat, molt jubilat i segurament molt autònom fent una pausa, com tu.

12.00h – Reprens la feina. Llegeixes en diagonal les instruccions que t’han donat i et disposes a escriure les primeres ratlles. Però la mirada es perd per la finestra, quin bon dia que fa! Després serà fosc i estarà ple de gent...

12.45h – Ja ets a la carretera de les aigües, sota el sol, sense problemes per aparcar perquè tothom és a la feina, disposada a córrer una mica.

13.15h – Per avui ja n’hi ha prou, que feia dies que no feies exercici i tampoc cal forçar.

13.30h – Segona dutxa del dia.

14.00h – Ara no et posaràs a treballar, si d’aquí 20 minuts ja t’estaràs morint de gana...

14.45h – L’arròs de bacallà s’està acabant de coure. Quin plaer poder menjar fresc i recent fet, enlloc d’endur-se el tupper.

15.30h – Diuen que després de dinar és bo fer una petita migdiada.

16h – Et despertes i mires l’ordinador de reüll. 1 tè i t’hi poses. Però te'l prens mirant La Riera, que mola més veure-ho ‘en directe’ que en diferit ¬¬

16.45h – Els dius als teus amics del Gtalk que tu sí que tens ganes de treballar i et poses en ‘modo invisible’.

17h – Però segueixes parlant amb un amic a qui li reveles que encara que no se’t veu, estàs disponible, que a tu et va millor treballar i anar xerrant... Fins que et truquen per telèfon. No, no vols canviar de companyia telèfonica. Òstia, això et recorda que tens factures per fer. Millor treure’s de sobre la feina mecànica abans de posar-se a pensar.

18h – Factures enllestides, enviades i llestes per ser cobrades d’aquí 60 o 90 dies. No són hores, però penses que aquesta és la vida bohèmia (huas, huas, huas) dels autònoms, i et poses a currar.

19h –Has avançat poc, però estàs contenta perquè no ho has d’entregar fins divendres i encara queden dies. Et truca la teva veïna que porta 7 hores treballant en un banc i et suggereix anar a fer una cervesa al bar de sota casa. Tots necessitem esbravar-nos després d'una jornada laboral.

21.30h – Arribes a casa amb 3 canyes al damunt i una mica borrosa. Potser ara et sortiria bé la feina? Prefereixes no ficar-t’hi. No fos cas que et sortís bé i acabessis depenent de la beguda per escriure.

22h – Veus la Blackberry damunt de la tauleta. Un llum vermell pampallugueja anunciant que tens mails sense llegir. Un és de la feina. Bé, d’una altra feina, que et demanen una entrega per divendres. Si és massa precipitat no passa res, li deriven a algú altre. Estan de broma? Contestes que l’entregaràs divendres puntualment. Total... et queden encara tres dies i demà, com avui, tindràs tot el temps del món.

diumenge, 5 de desembre de 2010

UN DIA PERDRÀS EL CAP

De petita, ma mare em deia tot sovint que un dia perdria el cap. No és que fos especialment despistada, suposo que n’hi ha que ho som més que d’altres, però ella estava convençuda que jo era el número 1.

Algunes amigues meves també diuen que m’enduc la palma amb les ficades de pota que faig per no parar prou atenció a què dic i quan ho dic o per fer coses que a vegades no toquen. A diferència de ma mare, elles no es queixen perquè, a canvi, acostumen a endur-se unes quantes riallades a costa meva.

Quan me’n vaig anar a viure a París, el meu company de pis (i un dels meus millors amics) va constatar el mateix: anar al Sagrat Cor enlloc de Notre Dame, haver-lo d’esperar al replà de casa perquè havia oblidat les claus per enèsima vegada, o arribar a comprar-me fins a 4 barrets diferents i perdre’ls en qüestió d’un mes, van ser prova suficient per coronar-me com el bufó del número 45 de la Rue Jacob.

Però últimament tot això ha apaivagat. Porto una vida molt més endreçada i fins i tot ja m’he guanyat l’adjectiu de ser una de les més organitzades dels meus amics. Viure així és més pràctic, però també és més avorrit.

Així que ahir, quan vaig perdre el meu estimat barret gris de llana que m’havia acompanyat en els meus últims 3 o 4 hiverns, enlloc de lamentar-me perquè abrigava tant i era tan bonic i no picava gens i feia joc amb els meus guants, vaig pensar que perdre la prolongació del meu cap era una mica com recuperar aquesta essència meva desastrosa i donar-li la raó a la meva mare. Algun dia perdré el cap...

dilluns, 15 de novembre de 2010

Un any de zappings

Hi ha gent a qui quan li preguntes com li va tot et respon que bé pensant que malament. Hi ha qui es nega a explicar les coses positives que li passen perquè sembla que dugui mala sort, com si per alegrar-nos que ens van bé la vida, aquesta hagués de canviar. I hi ha qui directament ho veu tot negre. Jo m’he trobat en les tres situacions diverses vegades, però avui no em dóna la gana.


Fa un any vaig obrir aquest bloc i pensant quin títol posar-li se’m va acudir ‘enzapping’. Aquesta és la frase que vaig escriure’m en un sopar d’aquests que et fan etiquetar i que fan tanta ràbia. Llavors era per motius laborals, però mentre triava el títol per aquesta pàgina en qüestió vaig pensar que no només feia zapping a la feina, sinó en molts més aspectes de la vida i així vaig quedar etiquetada del tot.

Ara ha passat un any (i una setmana, que últimament no faig massa els deures) i quan observo els 21 posts escrits en retrospectiva, veig que com a bon personatge que sóc de la meva vida també he patit (o gaudit) un bon arc de transformació. Encara em complico l'existència en alguns aspectes, però com a mínim he reduït els canals i el zapping ja només el faig entre ‘els preferits’. Espero d’aquí un any encara mantenir el blog, que sigui molt millor i que el meu zapping només es centri en els canals d’Alta Definició.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Jo mai havia anat al Liceu


Jo mai havia anat al Liceu i mai havia vist cap òpera, i ahir em vaig estrenar amb Carmen, posada en escena per Calixto Bieito, el Sr. Polèmiques. Toma ya.

Que omplissin l’escenari amb 11 cotxes de veritat, que la protagonista es traiés les calces i s’aixerranqués sobre Don José, o que pengessin una noia del pal de la bandera espanyola que va presidir tot el primer acte, només era una petita mostra de fins on ha volgut arribar aquest paio. El clímax va arribar quan vam tornar de l’entreacte: un toro d’Osborne, gran com una pista de tennis, amb un torero torejant l’aire, íntegrament nuu, es va merèixer una xiulada d’un sector (potser massa purità) del públic. 

L’amiga que m'acompanyava em va comentar que Carmen havia estat una òpera pol·lèmica a la seva època i que el director deuria voler igualar el nivell a la nostra, i ja se sap que tan pervertits com venim de casa, qualsevol cosa no ens impacta a dia d’avui.

La veritat és que entre totes les referències explícitament espanyoles (sempre més mal acceptades aquí que a l’estranger), el tarannà masclista dels personatges masculins de l’òpera (ambdues coses imposades pel llibret de Georges Bizet) i la brutalitat d’algunes escenes, no m’estranya que bona part del refinat públic del Liceu no pogués amagar alguns ‘ohs’ de rebuig i alguns xiulets. 

Però a mi, em va encantar. La meva part preferida va ser quan la bandera espanyola va esdevenir tovallola per una rossa que es va posar a prendre el sol a mitja plaça de toros. Hurra. M’ho vaig passar genial, se’m va posar la pell de gallina de tanta 'colossalitat', i vaig gaudir d'una música que m'era familiar, però que mai havia acabat d’ubicar. A més, la controvèrsia genera debat i això sempre va bé. Ni que sigui per escriure una entrada al bloc. O ni que sigui per decidir que potser mai havia anat al Liceu, però que de ben segur, hi tornaré. 



diumenge, 3 d’octubre de 2010

Qui ha dit por?

Avui hem anat al bosc veritcal de Canyamars a penjar-nos dels arbres com micos i la veritat és que en tenia moltíssimes ganes, però un cop he estat davant de la primera tirolina quasi em faig caca a sobre. Les altures sempre m’han fet una mica de respecte.

Sense pensar-m’ho una tercera vegada (dues sí que han calgut), m’he llençat al buit fent un petit crit. Quan he arribat a la plataforma on havies de penjar-te al següent pas (em sembla que un pont d’aquests d’un sol cable) les mans i els genolls em tremolaven, però l’experiència havia molat tant, que les tirolines ja estaven superades. Això sí, ara vindria el pànic número 2: les lianes. De lluny, vèiem gent que agafava dreceres i se saltaven la prova o d’altres que es llençaven amb cara de ‘qui collons m’haurà portat aquí?’ i al principi pensava que potser eren una mica exagerats, però quan m’he plantat allà dalt, amb aquella cordota tivant de mi i amb una xarxa de 16 m2 esperant rebre l'impacte del meu cos estampant-se com un doomie provant cordes del tarzan, m’he tornat a fer caca. I, de nou, no m’ho he pensat tres vegades, m’he llençat, m’he arrapat a la xarxa i he grimpat fins la següent plataforma. M’havia partit el llavi (res greu), però l’adrenalina del salt s’ho havia ben valgut. La resta de circuit ha passat sense més emocions perquè més o menys ja ens havíem curtit. 

O no. Perquè (moment de fer-se caca per tercer cop) també havíem comprat l’entrada per fer el circuit ‘extrem’. Argh. Com a la puta mili. Corda amunt, corda avall, grimpa això, camina per aquests troncs mòbils... m’hi he deixat les mans, però després de 4 lianes (una amb taula d’snow glissant inclosa), començava a integrar-me a la naturalesa dels primats i d’allà no em treien. L’última tirolina, llarga com una mala cosa i on la velocitat de la llum que agafaves no es frenava fins que impactaves contra una xarxa, talment com xinesos competint a humor amarillo, ha posat la cirereta al pastís de l'adrenalina.

Tot i les ferides de guerra, ja tinc ganes de tornar a fer coses d’aquestes ben aviat. Coses que al principi em fan apretar el culet, com cada vegada que he anat a escalar, o com quan vaig fer una canal a Montserrat, però que un cop hi estic emmerdada, em fan gaudir com a un nen petit.

Em sembla que tinc un problema, i és que les activitats on la meva integritat física es posa en perill em diverteixen d’allò més. Sense anar més lluny, d’aquí tres setmanes ja m’he embolicat a fer una via ferrada. Després de tot això, potser ja anirà sent hora que superi la meva por patològica als kartings, no?

dimecres, 8 de setembre de 2010

PANTALONS ASSASSINS

Hi ha roba eterna, que dura anys i panys i que per més que ho intentis és insubstituïble, ja pot foradar-se o descolorir-se, que mai abandonarà el teu armari. Hi ha roba que es mor, que només dura la temporada de rigor, normalment adquirida fruit d’un rampell de fashion victim (que tots hem viscut en algun moment) . I hi ha una tercera categoria que no és ni la roba eterna, ni la que mor, sinó la roba que mata, l’assassina. Com els meus pantalons granates.

Fa tres estius em vaig comprar uns pantalons d’aquests turcs que han estat, i em sembla que encara estan, de moda. De color grana i amb un cinturó amb mirallets i coloraines d’allò més vistós i elegant. Eren fantàstics, i més si tenim en compte que només em van costar 10 euros.

Però... ‘lo barato surt car’, que diu ma mare. Quanta raó.

La súper ganga han resultat ser uns pantalons difícils de combinar, i el pitjor, difícils de rentar. Cada vegada que els poso a la rentadora, els tios deixen anar, o més ben dit, escupen (perquè estic segura que ho fan amb tota la mala bava del món) un bon raig de tinta granate, la suficient per desgraciar-me 5 kilos de roba cada any. Evidentment, els maleeixo, els abandono al fons de l’armari, i a l’estiu següent, tornen a l’escena del crim. Com avui.

Aquesta vegada la víctima més preuada han estat uns texans preciosos, que passaven del blanc al negre amb un subtil ‘lavado a la piedra’ i que ara fan aquest recorregut passant per un granate sang, la sang de l’assassinat.

Mentre estenia els pantalons culpables he pensat que era una metàfora de mal gust. Si la meva vida fos una peli, aquesta seria una escena obligada per explicar visualment el que sovint em passa en altres àmbits de la vida. Que cada dos per tres ensopego amb la mateixa pedra, i que no aprenc mai. 

Em sembla que aquest cop no els deixaré ni assecar, els llençaré, a veure si així marco un punt de gir i deixo de fotre'm de cap.