PANTALONS ASSASSINS

Hi ha roba eterna, que dura anys i panys i que per més que ho intentis és insubstituïble, ja pot foradar-se o descolorir-se, que mai abandonarà el teu armari. Hi ha roba que es mor, que només dura la temporada de rigor, normalment adquirida fruit d’un rampell de fashion victim (que tots hem viscut en algun moment) . I hi ha una tercera categoria que no és ni la roba eterna, ni la que mor, sinó la roba que mata, l’assassina. Com els meus pantalons granates.

Fa tres estius em vaig comprar uns pantalons d’aquests turcs que han estat, i em sembla que encara estan, de moda. De color grana i amb un cinturó amb mirallets i coloraines d’allò més vistós i elegant. Eren fantàstics, i més si tenim en compte que només em van costar 10 euros.

Però... ‘lo barato surt car’, que diu ma mare. Quanta raó.

La súper ganga han resultat ser uns pantalons difícils de combinar, i el pitjor, difícils de rentar. Cada vegada que els poso a la rentadora, els tios deixen anar, o més ben dit, escupen (perquè estic segura que ho fan amb tota la mala bava del món) un bon raig de tinta granate, la suficient per desgraciar-me 5 kilos de roba cada any. Evidentment, els maleeixo, els abandono al fons de l’armari, i a l’estiu següent, tornen a l’escena del crim. Com avui.

Aquesta vegada la víctima més preuada han estat uns texans preciosos, que passaven del blanc al negre amb un subtil ‘lavado a la piedra’ i que ara fan aquest recorregut passant per un granate sang, la sang de l’assassinat.

Mentre estenia els pantalons culpables he pensat que era una metàfora de mal gust. Si la meva vida fos una peli, aquesta seria una escena obligada per explicar visualment el que sovint em passa en altres àmbits de la vida. Que cada dos per tres ensopego amb la mateixa pedra, i que no aprenc mai. 

Em sembla que aquest cop no els deixaré ni assecar, els llençaré, a veure si així marco un punt de gir i deixo de fotre'm de cap.

Al súper

Ahir vaig anar al súper i em va agafar vertigen.

Al meu súper, el collage de colors llampants i horteres dels paquets em semblen grisos i a quadres, encara que s’esgargamellin per cridar-me l’atenció, encara que s’etiquetin amb preus acabats en mentiders números  9 per destacar en aquest museu de les oportunitats.  El meu súper és un magatzem d’envasos plens de matèries que mai es correspondran amb el que esperaré trobar-m’hi dins. Al meu súper les caixes i llaunes i plàstics s’amunteguen els uns sobre els altres esperant que els adquireixi, els dipositi al meu carro i els empenyi passadís enllà buscant el següent de la llista. Sempre les mateixes marques, sempre els mateixos racons del supermercat, sempre la mateixa caixera que quan li dono la targeta de crèdit s’exclama i es sorprèn encantada de la vida perquè es diu igual que jo. Taaaan previsible.

Hi circulo anestesiada. Res em sorprèn. I ahir, mirant-me'l des de dalt, des de l’arrogància, em va agafar vertigen i em vaig fotre una hòstia.

Havien fet canvis.

Hi havia fruita nova, cerveses d’importació, plats preparats amb bon aspecte, marques d’embotits i patés que semblaven de més qualitat. I de sobte, la meva vida als supermercats em va passar per davant.

Em vaig recordar de cada viatge que he fet a l’estranger, en què els supermercats resulten una visita obligada per mi. Una curiositat irrefrenable per saber com viuen alimentàriament en el país de torn, i una gana voraç, sempre em precipiten dins l’establiment . Em van venir imatges del súper del KDW de Berlín, on un univers de cerveses d’importació s’obrien al meu abast, i entre les quals podia trobar la meva estimada Agustiner. Imatges del Franprix de Paris, on les muffins de marca blanca feien les nostres delícies quan necessitàvem alguna cosa dolça... Les bossetes de peixets secs amb ametlles o cacauets amb wasabi dels països asiàtics... L’univers de galetes dels supermercats americans...

També vaig recordar amb especial afecte les tardes de fa quasi 20 anys amb el meu pare a l’Esclat de Sant Feliu de Guíxols mentre esperàvem que ma mare es fes uns tractaments, donant incansables voltes entre passadissos i sortint carregats amb totes les coses que mai ella ens hauria deixat comprar, per cares, dolentes per la salut o simplement  inútils.

També em va venir a la memòria les excursions al Makro amb la meva excompanya de feina,  on ens passàvem hores observant la varietat de còctels de fruits secs o les bosses d’amanida preparada, passejant-nos sense rumb entre passadissos plens de packs d’oferta de conserves i sorprenent-nos amb  nous sabors de patates xips que no havíem vist mai. Ara tinc la targeta de sòcia jo i tot i que sóc conscient que li he de retornar, retardaré aquest moment tant com pugui, només per l’esperança de trepitjar el Makro de nou.

I ahir, jo estava allà, al meu súper, observant les novetats, sorprenent-me amb això, comprant allò, decidint si valia la pena adquirir allò altre, deixant-me endur per impulsos consumistes... Havia perdut la meva immunitat i el màrketing em seduïa com a una compradora més, ja no me’l mirava des de dalt, ara estava arran de terra i les prestatgeries eren més altes i més plenes de possibilitats que mai.

Tenia vertigen, però del revés. I per superar-lo només se m’ha acudit una cosa: freqüentar-lo molt més fins a desenvolupar les defenses pertinents, fins a tornar a veure’l gris i a quadres, fins a limitar la compra al que hi ha escrit a la llista.

Però mentre, seré una feliç (i malaltissa) consumista de supermercats.