divendres, 15 d’abril de 2011

TAL COM RAJA

http://blogspersonals.ara.cat/enzapping/2011/04/14/tal-com-raja/

dimecres, 13 d’abril de 2011

Botifarra per vostè

Hi ha dies en què res avança.

Canvis en els guions de la a fins a la z, una subvenció denegada, el programa de comptabilitat que es nega a fer-me la retenció de l’IRPF (de bon grat li acceptaria aquest caprici) i tràmits i més tràmits per fer.

Hi ha dies que sembla que tota la feina feta anteriorment ara se’t girés a la contra i et fotés una bufetada ben donada per demostrar-te que pallús has estat invertint temps i temps en fer números o en ajuntar lletres.

Ja m’ho deien al cole de petita: abans de respondre llegeix bé l’enunciat del problema de mates. Però ara els diria que fossin ells que abans d’escriure el problema estiguessin segurs de què volen que els respongui.

De moment, una bona botifarra.

dimarts, 1 de febrer de 2011

ESMORZANT CERVESA

A la televisió, un anunci m’insta a seguir la dieta del cereal; si sopo cereals amb llet (segurament de soja, si no em volen matar) podré tenir un cos perfecte. A la ràdio em suggereixen que quan a mig matí vulgui fer una pausa, em prengui una tassa de sopa de sobre perquè ‘és el meu moment’. 

No em considero una persona especialment conservadora, però penso que hi ha coses que funcionen millor tal i com s’han fet tota la vida: menjar un mínim de tres cops al dia, destinar els cereals per l'esmorzar i limitar les sopes a l'hora de sopar. Però sembla ser que hi ha retorçades ments en els departaments de marketing que, per salvar-se el cul de la crisi, estan disposats a fer-nos ingerir qualsevol cosa a qualsevol hora.

I no són els únics. Fa uns dies vaig anar a passar un cap de setmana Frankfurt a veure uns amics i el dissabte vaig trobar-me esmorzant a les 12 del migdia salsitxes blanques amb bretzels i cervesa (que per sort no era tèbia) a casa d’un amic que ens volia fer provar els costums alemanys. Com que no vam dinar, vam passar-nos la tarda picant galetes fins a l’hora de sopar, en què vam menjar un plat de schnitzel que a mi m’hagués servit per sopar tres vegades. Al dia següent, esperant-nos un esmorzar-dinar similar al de les salsitxes, i encara tips del sopar anterior, amb prou feines vam menjar res abans de sortir de casa. Però l’anarquia en els àpats del nostre amic van fer que no aconseguíssim dinar fins a les 6 de la tarda, amb una gana que ens tombava i amb el conseqüent brot de mala llet.


Entre amics lliberals i professionals del màrketing que es pensen que ens ho empassarem tot (literalment, com les sopes de sobre), anem malament. Aviat ens endurem iogurts al cine i oferirem crispetes dolces pels postres de Nadal. Farem tuppers d’escudella i carn d’olla perquè els nostres fills se’ls emportin a l’hora del pati i els donarem donettes amb xoriço per sopar. Celebrarem l'aniversari de bodes dels pares amb pizzes congelades de marca blanca i menjarem terrina de foie amb melmelada de violetes per esmorzar un dilluns qualsevol.


Com que aquest futur inexorable em fa molta por, amics i professionals del màrketing, us demano el següent: no em doneu cervesa per esmorzar, si no voleu aguantar-me la ressaca tota la tarda; no em doneu cereals per sopar perquè m’aixecaré a les 4 de la matinada amb una gana més ferotge que la del llop de la caputxeta vermella; no em doneu galetes de xocolata per substituir el dinar, que em sortirà una mala llet descomunal; i sobretot (sobretot!) no em doneu sopes de sobre per esmorzar perquè pot ser que apagui els llums, em pilli un coixí, em posi el pijama i me’n vagi a dormir a mitja jornada laboral. I llavors, us asseguro que sí que hi haurà crisi.

diumenge, 23 de gener de 2011

CUINES?

Aquest Nadal a una amiga meva li va tocar preparar el dinar familiar de Sant Esteve i això em va fer adonar que comencem a fer-nos grans.

A la nostra edat estem a mig camí entre els àpats familiars (normalment copiosos, elaborats i amb ingredients a vegades inabastables per a les nostres butxaques) i l’entrepà de truita a la francesa dels diumenges nit on hi ha el pacte tàcit de ‘menjar qualsevol cosa’. Passem pels tuppers d’entre setmana, basts en la presència de pasta (i poca proteïna, per economitzar), als sopars eventuals entre amics. En aquests sopars, la tònica és fer un pica-pica on conviuen elements que ja figuraven en les nostres festes infantils, com els bocabits, amb ingredients més sibarites, als quals ens han acostumat certs restaurants de moda, com el foie, el pernil d’ànec o el formatge de cabra (perquè així sembla que ens hem currat el sopar, mentre que només hem hagut d'estirat el plàstic del paquet).

Però a vegades també toca posar-se el davantal, i si som entre 2 i 4 persones (5 són multitud per les dimensions de les cuines dels nostres pisos), ens enfrontem a les olles i paelles i fem un pollastre al curry, un bacallà a la mel, un peix al forn o un pastís de xocolata. Coses senzilles, però que almenys són calentes. De fet, ja he estat a alguns aniversaris on el regal protagonista ha estat un estoig per fer menjar al vapor de Lekué, un tallador de pasta, una torradora o fins i tot una panificadora; prova que ens estem posant les piles.

I mica a mica, com en el cas de la meva amiga, la cosa s’anirà complicant i arribarà un dia que ens trobarem a nosaltres mateixos (per gran satisfacció de les nostres iaies), farcint un pollastre, bullint una escudella o enrotllant uns canelons. De moment, com que som diumenge, em sembla que em faré una truita a la francesa.


diumenge, 9 de gener de 2011

LLEI ANTITABAC?

Excel·lentíssims Srs. Diputats,

Saben el paler de tornar a casa conservant l’olor del Mimosín a la roba i del Pantenne al cabell? Sí, aquesta sensació que en els darrers 9 dies han sentit al tornar de festa o de fer cerveses amb els amics (si és que vostès encara fan aquestes activitats). Saben de què parlo, oi? Doncs jo no. Perquè tot i que no fumo ni mai he fumat, segueixo fent pudor de tabac.

Com vostès entendran, ara hauria de ser el moment per passar-se hores i hores a aquells locals on fan les millors tapes i els millors vins i les millors activitats, però on mai s’acabaven de gaudir del tot perquè una densa boira de nicotina, que infectava tot l’ambient, ho impedia... Ara hauria de ser el moment d’anar a veure el Barça (o l’equip que prefereixin) en una pantalla de 50 polzades sense pensar a dur posades les llums antiboira de casa per arribar a veure els gols... Oi que aquesta era la intenció de la seva molt lloable llei?

Doncs lamento comunicar-los que no és efectiva. Ahir vam veure el partit del Barça a casa d’uns amics amb la idea de demanar unes pizzes. Però les pizzes només eren una excusa. En realitat, era per poder fumar, esclar.

Érem 6 i fumaven 4, tot i que els altre dos, jo calculo que ens vam fumar dues o tres cigarretes de rebot, perquè aquell era el menjador amb més fum per cm3. Nobel, Marlboro, Drumm... Sort que dels porros ja ens n’ha passat l’època, perquè sinó hauríem sortit fent esses.

L’1 de gener jo pensava que vostès ens havien deslliurat del càncer de pulmó i resulta que no van tenir en compte que feta la llei, feta la trampa. I els meus amics són molt llestos. Ara la festa es deslocalitza a casa seva, el paradís fiscal de la llei antitabac.

Srs. Diputats, les úniques solucions que se m’acudeixen són instal·lar-me tota sola a la terrassa de casa dels amics, com a hores d’ara faria una fumadora compulsiva en un bar (però el meteocat diu que el fred hivernal ara s’intensifica); convidar sempre els meus amics a casa meva, on la llei antitabac és vigent des que hi visc (però no m’imagino fent neteja intensiva cada cap de setmana); o per últim, dirigir-me a vostès i implorar-los una esmena a la llei vigent que ampliï la prohibició de fumar a l’interior de qualsevol recinte, públic o privat.

Oi que no permetran que acabi com la nena de la foto?


Imatge treta de la sèrie Riget (Lars Von Trier, 1994)

dissabte, 1 de gener de 2011

I per cap d'any, a l'Apolo!

Sona a tòpic, però és així: el dia 31 de desembre sembla que tots haguem de treure el ventre de pena: menjar millor que mai, beure més que mai, vestir-nos millor que mai i, evidentment, passar-nos-ho millor que mai.

El meu trenta-u pintava pitjor del que la resta de trenta-uns acostumen a pintar (per diverses raons que no vénen al cas), però finalment ha acabat sent un dels millors finals d’any que recordo.

Un sopar rodó i una festa ben planificada, però a la vegada d’allò més improvisada, ho han fet possible. El sopar s’ha esdevingut entre una dotzena de persones més o menys conegudes i més o menys desconegudes. Suficientment noves com per no parar de fer descobriments i suficientment de confiança com per no parar de riure. La festa de després ha estat una ruptura: uns per aquí, els altres per allà i jo, a l’Apolo, per variar.

L’Apolo té una mena de magnetisme que em té el cor robat; la seva capacitat d’atraure i repel·lir amb la mateixa facilitat qualsevol persona, em fascina. Tan pots adorar aquest local, com odiar-lo. Jo, no cal dir-ho, m’hi sento com a casa. I avui no ha estat diferent.

Vuelven los 90. L’última vegada que el cartell anunciaven el mateix, més de la meitat dels meus amics van marxar abans que sonés la primera cançó d’aquesta dècada. Avui, com aquell dia, jo he esperat les dues hores de rigor que mantenen abans de punxar la primera cançó de la temàtica de la nit i, quan ja no podíem més, ha sonat un reguetón merdós que deia ‘culo’ sense parar. M’he mirat les meves amigues amb la cua entre les cames, assumint que l’Apolo pot  patinar a vegades, però de sobte la sala m’ha fotut una bufetada ben donada i han canviat el tema per un ‘This is the rythm of the night’. The night, oh yeah.

Malauradament, no han sabut mantenir el fil ‘noventero’ tant com ho hauríem desitjat i les cançons que ens feien cantar només esquitxaven la sessió molt de tan en tant. A la sortida m’he trobat un noi que conec, un addicte a l’Apolo, i m'ha dit que no li ha agradat gens la música. Doncs a mi sí.

Evidentment que hauria preferit que fessin 'tornar' molts més hits dels '90, però el cas és que un dia com el de cap d'any l'Apolo segueix sent l'únic local on puc anar. Una sala on mai ens avorrirem, una sala on sempre trobarem refugi, una sala on mai ens escandalitzarem perquè hi ha massa criatures recent sortides del forn. Una sala on es pot sortir sense patir que un exèrcit de tios més cremats que una torradora vinguin a fer-te un placatge. Una sala on l’austeritat i l’estil es creuen. Aquí m’hi sento bé, i a la vegada que ho lamento, m’alegro que no a tothom li agradi.

Us deixo amb una cançó que vaig trobar a faltar a la sessió d'ahir, però que segur que algun dia sonarà =)