diumenge, 10 d’octubre de 2010

Jo mai havia anat al Liceu


Jo mai havia anat al Liceu i mai havia vist cap òpera, i ahir em vaig estrenar amb Carmen, posada en escena per Calixto Bieito, el Sr. Polèmiques. Toma ya.

Que omplissin l’escenari amb 11 cotxes de veritat, que la protagonista es traiés les calces i s’aixerranqués sobre Don José, o que pengessin una noia del pal de la bandera espanyola que va presidir tot el primer acte, només era una petita mostra de fins on ha volgut arribar aquest paio. El clímax va arribar quan vam tornar de l’entreacte: un toro d’Osborne, gran com una pista de tennis, amb un torero torejant l’aire, íntegrament nuu, es va merèixer una xiulada d’un sector (potser massa purità) del públic. 

L’amiga que m'acompanyava em va comentar que Carmen havia estat una òpera pol·lèmica a la seva època i que el director deuria voler igualar el nivell a la nostra, i ja se sap que tan pervertits com venim de casa, qualsevol cosa no ens impacta a dia d’avui.

La veritat és que entre totes les referències explícitament espanyoles (sempre més mal acceptades aquí que a l’estranger), el tarannà masclista dels personatges masculins de l’òpera (ambdues coses imposades pel llibret de Georges Bizet) i la brutalitat d’algunes escenes, no m’estranya que bona part del refinat públic del Liceu no pogués amagar alguns ‘ohs’ de rebuig i alguns xiulets. 

Però a mi, em va encantar. La meva part preferida va ser quan la bandera espanyola va esdevenir tovallola per una rossa que es va posar a prendre el sol a mitja plaça de toros. Hurra. M’ho vaig passar genial, se’m va posar la pell de gallina de tanta 'colossalitat', i vaig gaudir d'una música que m'era familiar, però que mai havia acabat d’ubicar. A més, la controvèrsia genera debat i això sempre va bé. Ni que sigui per escriure una entrada al bloc. O ni que sigui per decidir que potser mai havia anat al Liceu, però que de ben segur, hi tornaré. 



diumenge, 3 d’octubre de 2010

Qui ha dit por?

Avui hem anat al bosc veritcal de Canyamars a penjar-nos dels arbres com micos i la veritat és que en tenia moltíssimes ganes, però un cop he estat davant de la primera tirolina quasi em faig caca a sobre. Les altures sempre m’han fet una mica de respecte.

Sense pensar-m’ho una tercera vegada (dues sí que han calgut), m’he llençat al buit fent un petit crit. Quan he arribat a la plataforma on havies de penjar-te al següent pas (em sembla que un pont d’aquests d’un sol cable) les mans i els genolls em tremolaven, però l’experiència havia molat tant, que les tirolines ja estaven superades. Això sí, ara vindria el pànic número 2: les lianes. De lluny, vèiem gent que agafava dreceres i se saltaven la prova o d’altres que es llençaven amb cara de ‘qui collons m’haurà portat aquí?’ i al principi pensava que potser eren una mica exagerats, però quan m’he plantat allà dalt, amb aquella cordota tivant de mi i amb una xarxa de 16 m2 esperant rebre l'impacte del meu cos estampant-se com un doomie provant cordes del tarzan, m’he tornat a fer caca. I, de nou, no m’ho he pensat tres vegades, m’he llençat, m’he arrapat a la xarxa i he grimpat fins la següent plataforma. M’havia partit el llavi (res greu), però l’adrenalina del salt s’ho havia ben valgut. La resta de circuit ha passat sense més emocions perquè més o menys ja ens havíem curtit. 

O no. Perquè (moment de fer-se caca per tercer cop) també havíem comprat l’entrada per fer el circuit ‘extrem’. Argh. Com a la puta mili. Corda amunt, corda avall, grimpa això, camina per aquests troncs mòbils... m’hi he deixat les mans, però després de 4 lianes (una amb taula d’snow glissant inclosa), començava a integrar-me a la naturalesa dels primats i d’allà no em treien. L’última tirolina, llarga com una mala cosa i on la velocitat de la llum que agafaves no es frenava fins que impactaves contra una xarxa, talment com xinesos competint a humor amarillo, ha posat la cirereta al pastís de l'adrenalina.

Tot i les ferides de guerra, ja tinc ganes de tornar a fer coses d’aquestes ben aviat. Coses que al principi em fan apretar el culet, com cada vegada que he anat a escalar, o com quan vaig fer una canal a Montserrat, però que un cop hi estic emmerdada, em fan gaudir com a un nen petit.

Em sembla que tinc un problema, i és que les activitats on la meva integritat física es posa en perill em diverteixen d’allò més. Sense anar més lluny, d’aquí tres setmanes ja m’he embolicat a fer una via ferrada. Després de tot això, potser ja anirà sent hora que superi la meva por patològica als kartings, no?