CLANDESTINS

Ahir vaig anar a una festa clandestina. Era en un pis al centre de Barcelona i per entrar-hi havies de dir una contrasenya i anar abillat amb un bigoti i un barret. Estar en un quart pis d’un edifici vell ballant al mig d’un menjador envoltats de gent alternativa mig disfressada ens feia sentir especials. Érem en el rovell de l’ou de l’undergroundisme de Barcelona. Que privilegiats, oi? Doncs no.

Les cerveses eren de llauna i a certa hora es van acabar. I si volies anar al lavabo havies de fer una cua eterna perquè estàvem en un pis i clar, només hi havia un bany (sense pica i sense paper, per cert). A fora hi havia una magnífica terrassa amb vistes a Plaça Catalunya, però tot el glamour que això hauria pogut tenir quedava tacat per les pixades dels éssers de gènere masculí que van decidir saltar-se la cua del lavabo i fer les seves necessitats a les plantes de la terrassa. Tampoc hi havia on deixar els trastos, així que les nostres jaquetes van acabar escombrant aquell terra tan alternatiu.

A quarts de 5 del matí la música va parar, ens van fer callar a tots i ens van comunicar que a baix hi havia la policia. Llavors ho vaig entendre tot. Allò era el que ens havia convençut per anar a aquella festa i no a qualsevol altra, allò marcava la diferència. En l’atmosfera es respirava el morbo que tothom sentia per saber-se descoberts. Ara sí que érem els més underground del món.

Igual que la protagonista de Persépolis, nosaltres estàvem fent coses prohibides. L’única diferència és que ella era una dona ballant sense vel i bevent alcohol en un país de règim fonamentalista i nosaltres érem una colla de galifardeus avorrits d’anar sempre als mateixos llocs. Al cap de 10 minuts van tornar a posar la música i com que feia estona que no quedaven birres vaig tenir la lucidesa suficient per pensar que segurament la poli ni tan sols havia vingut, que només era qüestió d’animar el cotarro. També van dir que era una de les últimes festes que es feia en aquest pis, però segur que també era un ingredient més per fer-nos sentir uns privilegiats alternatius.

I després de criticar la festa i de posar-me per damunt dels seus assistents, he d'admetre que si em tornen a convidar a un lloc d’aquests, hi aniré. No perquè vulgui anar de súper guay i súper alternativa, eh? És que la música molava molt...

CREMEU ELS RELLOTGES!

Perquè no fan més que emprenyar. Ens dicten l’ordre del dia, ens donen presses i ens estressen sense motiu. Bé, a vegades sí que tenen motiu, però quan no tens res a fer: de què serveix un coi de rellotge?

Jo avui m’he deslligat el de polsera i he enganxat gomets als tres digitals que corren per casa, inclòs el de l’ordinador. Sí, ara a la cantonada inferior dreta de la pantalla tinc un gomet en forma d’estrelleta d’allò més seriós.

Si no tinc feina per què he d’estar pendent del rellotge? És que a vegades me’l miro tres cops en 5 minuts! Pensar en el temps només em genera més angoixa i més remordiments de l’estil ‘les hores passen i tu no fots res de profit’. I ja en tinc prou. Jo, és que sóc de les que fins i tot el diumenge sembla que porti el chyron d’un rellotge incorporat al meu camp de visió com els dels programes del matí, que et recorden l’hora permanentment perquè la gent es doni pressa a aixecar el país. I com que jo, de moment, no puc aixecar el país, a partir d’ara la meva vista no ensopegarà més amb cap xifra que em recordi que és l’hora de dinar, l’hora d’anar a dormir o l’hora de mirar un programa de tele.

A casa meva s’instaura l’anarquia fins a properes notícies o fins que l’anarquia mateixa em mati; l’únic rellotge que escoltaré és el dels meus budells, el meu cansament o la meva curiositat.

Excepte ara, que he quedat a les 12 per anar a córrer i no vull fer esperar la meva amiga...

(parlant d’anarquies, es pot saber d’on treu el blogspot aquest la referència temporal? Perquè us asseguro que són prop de les 12 del migdia i no dos quarts de tres de la matinada!)

El març congelat

Barna s'ha tornat boja.

Ha nevat després de no sé quants anys i ha quallat. Els terrats de Gràcia tenen 10 cm de gruix de neu i si treus el cap a la finestra veus que aquí i allà, com si fos un partit de futbol, s’encenen flaixos de les càmeres de la gent que fa fotos a l’espectacle enfarinat.

El facebook avui treu fum. Tothom s’afanya a penjar fotos dels seus terrats sota la capa de neu o de les situacions més insòlites que passen per la ciutat. La gent s’ha deixat endur pel frenesí de la nevada i ha practicat tot tipus d’activitats impensables: un amic meu ha fet snow prop de la Rabassada, un altre m’ha dit que ha vist un noi baixant amb esquís el carrer Sardenya, una amiga del Masnou s’ha quedat aïllada a Barna i està d’okupa a casa d’un amic, una altra està barallant-se amb les cadenes del seu cotxe, una altra diu que des del despatx sent la batalla campal de boles de neu que s’ha muntat al pati de la Pompeu, altres s'estan dedicant a clavar pastanagues als pilons de les voreres... I quasi tothom ha abandonat l’oficina abans d’hora perquè els jefes no tenien ganes de tenir-los a sopar i a dormir.

I jo, que treballo a casa, he decidit donar-me el dia de festa per no ser menys i dedicar-me a fer el ganso tota la tarda, com un bon dia de vacances de Nadal.

Oi que és bonic el meu ninot de neu!?

la segona adolescència

Ahir va ser una nit d'aquelles que fan història dins de la nostra colla. Ahir vam reviure una segona adolescència, amb tots els ingredients: festa sorpresa d'aniversari, molt i molt, però que molt alcohol, discoteca i patates fregides a quarts de set del matí. Ahir vam celebrar que una de nosaltres ja s'apropa a la trentena, però vam demostrar que encara estem molt joves.

Avui les meves amigues s'aixecaran per tornar-se a posar en posició horitzontal al sofà (com jo estic ara mateix), de tant en tant se'ls escaparà un riure incontrolat recordant anècdotes de la nit que apareixeran inconnexes entre buits mentals i trobaran flyers que no sabran per què ni on van recollir, però que misteriosament han aparegut dins les seves bosses.

Avui estaran convençudes que ahir vam viure una segona adolescència. Però dimecres, quan encara els duri la ressaca, començaran a dubtar-ho.