DISPERSIÓ TOTAL: GENIAL O FATAL?

Qui em conegui sabrà que sóc una persona responsable, seriosa quan fa falta i sobretot, sobretot: molt puntual. Això sempre m’ha anat bé per moure’m per la vida, però també m’ha fet posar molt nerviosa quan l’altra gent s’apalanca. I últimament m’estic començant a apalancar jo, sense proposar-m’ho... i sabeu què? M’agrada.

Avui he anat a escalar amb una amiga i he arribat tard a casa, m’he dutxat, m’he fet el dinar i com que després em quedava mitja horeta abans de quedar per fer un cafè amb unes altres amigues, he decidit estirar-me al sofà a veure les pelis dolentes que feien pel TDT. Jo, que sóc anti-migdiades, m’he quedat fregida al minut 0. I el més fotut és que no m’he despertat fins al minut 75. He obert les parpelles i el rellotge del DVD marcava les 17.45h. Me l’he quedat mirant una estona intentant comprendre què significaven aquelles xifres i quan he entès que volien dir que estava arribant ¾ d’hora tard a la meva cita se m’ha girat l’estomac. Literalment, eh? Perquè a sobre quan t’aixeques d’una becaina massa llarga tens com una sensació de ressaca estranya amb l’estomac com dient: eh! Que estàvem dormint, maca! I clar, m’he posat les piles, he buscat el mòbil per avisar-les que arribava tard (per si no se n’havien adonat) i no l’he trobat. M’he autofelicitat: bravo, ara t’has deixat el mòbil al cotxe, que està al pàrking, que està a 10 minuts de casa! Mentre el meu cap pensava alternatives per trobar el número d’aquestes noies (el facebook? trucar a un amic algun amic en comú de qui em sàpiga el número?) ha sonat una musiqueta lleument, he afinat l’orella i he descobert que provenia de dins d’un armari! Aha! El mòbil seguia dins la jaqueta que duia aquest matí! Era el contestador, tenia tres missatges de les meves amigues que ja patien perquè aquest comportament no és normal en mi, la que sempre arriba 5 minuts abans fins i tot els dies que pretén arribar tard. He marxat corrent, esverada, maleint el meu retràs i quan he arribat al bar en qüestió la sorpresa ha estat que les meves amigues no estaven enfadades amb mi, sinó que s’estaven descollonant de riure. Les havia fet patir, però veure’m arribar amb el coixí marcar a la cara no tenia preu. Jo també he rigut pensant que allà encara hi deuria haver la taca de baveta, perquè he tingut un d’aquests dolços somnis en què fins i tot segregues saliva. Al cap d’una estona (poca, que elles ja feia estona que prenien cafès i ja començaven amb les cerveses) he tornat cap a casa. Estava contenta. Pensava: què coi, a vegades mola passar de tot i anar al ritme que et marca el cos. He obert la porta de casa i el somriure se m’ha esquerdat quan he vist que amb les presses m’havia deixat els fogons encesos.

I ara ja no sé si això d’apalancar-me m’agrada o em fa patir. Sort que tinc vitroceràmica o la meva nova i benvinguda dispersió mental s’hauria convertit en un incendi.