diumenge, 14 de març de 2010

CLANDESTINS

Ahir vaig anar a una festa clandestina. Era en un pis al centre de Barcelona i per entrar-hi havies de dir una contrasenya i anar abillat amb un bigoti i un barret. Estar en un quart pis d’un edifici vell ballant al mig d’un menjador envoltats de gent alternativa mig disfressada ens feia sentir especials. Érem en el rovell de l’ou de l’undergroundisme de Barcelona. Que privilegiats, oi? Doncs no.

Les cerveses eren de llauna i a certa hora es van acabar. I si volies anar al lavabo havies de fer una cua eterna perquè estàvem en un pis i clar, només hi havia un bany (sense pica i sense paper, per cert). A fora hi havia una magnífica terrassa amb vistes a Plaça Catalunya, però tot el glamour que això hauria pogut tenir quedava tacat per les pixades dels éssers de gènere masculí que van decidir saltar-se la cua del lavabo i fer les seves necessitats a les plantes de la terrassa. Tampoc hi havia on deixar els trastos, així que les nostres jaquetes van acabar escombrant aquell terra tan alternatiu.

A quarts de 5 del matí la música va parar, ens van fer callar a tots i ens van comunicar que a baix hi havia la policia. Llavors ho vaig entendre tot. Allò era el que ens havia convençut per anar a aquella festa i no a qualsevol altra, allò marcava la diferència. En l’atmosfera es respirava el morbo que tothom sentia per saber-se descoberts. Ara sí que érem els més underground del món.

Igual que la protagonista de Persépolis, nosaltres estàvem fent coses prohibides. L’única diferència és que ella era una dona ballant sense vel i bevent alcohol en un país de règim fonamentalista i nosaltres érem una colla de galifardeus avorrits d’anar sempre als mateixos llocs. Al cap de 10 minuts van tornar a posar la música i com que feia estona que no quedaven birres vaig tenir la lucidesa suficient per pensar que segurament la poli ni tan sols havia vingut, que només era qüestió d’animar el cotarro. També van dir que era una de les últimes festes que es feia en aquest pis, però segur que també era un ingredient més per fer-nos sentir uns privilegiats alternatius.

I després de criticar la festa i de posar-me per damunt dels seus assistents, he d'admetre que si em tornen a convidar a un lloc d’aquests, hi aniré. No perquè vulgui anar de súper guay i súper alternativa, eh? És que la música molava molt...

1 comentari:

  1. un punt que em va cridar l'atenció és que la gent, quan et trepitjava i/o donava algun copet, es disculpava =) a quins locals passa això a BCN actualment? :P
    Hi vull tornar, sens dubte... això sí, amb un camel-back ple de gintònic i la mateixa DJ :)

    ResponElimina