dijous, 22 d’abril del 2010

Que descanse en paz

Ahir va morir Joan Antoni Samaranch (o, durant una llarga època de la seva vida, Juan Antonio Samaranch).

Més enllà de jutjar-lo pel que va fer o deixar de fer en vida, vull criticar com els mitjans estan tractant la seva figura ara que és mort. Em sembla indignant que canals com TVC, o ràdios com Rac1 o Catalunya Ràdio passin de puntetes per sobre del seu passat falangista i només destaquin els seus mèrits per proclamar Barcelona seu dels Jocs Olímpics del ’92 (‘Barcelona-España’, en les pròpies paraules del difunt i per ser més precisos).

En Samaranch, durant la seva joventut va estar afiliat a la Falange tradicionalista y de las JONS, més tard va ser regidor d’esports a Barcelona sota el règim de Franco i després va ser procurador a les Corts franquistes durant tres legislatures. Ningú em negarà que si pertanys a tot aquest reguitzell de ‘lloables’ organismes una mica ‘fatxa’ has de ser. Aquest bon home, que ara alaven els mitjans de comunicació catalans, pertanyia a l'equip de feixistes que prohibien parlar català a Catalunya i que maldaven per fer guanyar tot el que podien al equipo del gobierno altrament conegut com Real Madrid. Si penso en com deuria ser el seu dia a dia com a funcionari del règim franquista, me l’imagino compartint reunions, taula o festes amb feixistes de bigotet retallat, hablares castizos i pensaments de l’estil ‘¿qué vamos hacer hoy para joder a los catalanes?’. I encara que ell potser assistia a aquestes reunions amb la boca tancadeta i abaixava la mirada quan la resta de falangistes insultaven Catalunya, estava allà per pròpia voluntat. Perquè, que jo sàpiga, no s’obliga a ningú afiliar-se a cap corrent polític.

Sí, sí, cadascú és lliure de dibuixar la seva vida com li convingui i no seré jo qui jutgi la de Samaranch. El que de veritat m’emprenya és que els mitjans de comunicació catalans només parlin de ‘l’impulsor de l’olimpisme modern’, de ‘el més gran ambaixador de Barcelona’ o del 'home que va saber rectificar la seva trajectòria'. M’agradaria recordar-los que és el mateix que aixecava la mà dreta per fer la salutació feixista i el mateix que deia que ‘todos los Españoles lloramos la desaparición de Franco’ .

Si els mitjans estan decidits a absoldre a Joan Antoni Samaranch dels seus pecats feixistes (no sé per quins interessos o pors), que descanse en paz.

Abans, però, feu una ullada a les seves declaracions.


diumenge, 4 d’abril del 2010

EL TEMPS

Quan era petita no tenia ni idea de què era el temps ni de com es llegia un rellotge. Recordo que una vegada el meu pare em va dir que m’esperés 10 minuts per jugar a no sé què i jo li vaig preguntar: 'I què són 10 minuts? És molt?' I el pobre home em va mirar amb patiment (com expliques la concepció del temps a una cria de 4 anys?) i em va dir: ‘no, no és massa, però és una estona’ i jo vaig obrir els braços tan com vaig poder i vaig dir: ‘és així de llarg?’. Tal qual. Jo intentant mesurar el temps amb centímetres. Bravo.

El cas és que ara he entès que el temps no es pot mesurar. Quan comparo el viatge de 23 intensos dies d’aquest estiu als Estats Units amb els 150 dies de feina i avorriment supí d’aquest hivern, m’adono que ocupen exactament el mateix ‘temps’ en el magatzem dels meus records.

La prova és que del viatge en tinc més de 2000 fotos i que les d’aquest hivern no arriben a un centenar. Suposo que a part dels rellotges o d'obrir els braços per mesurar el temps, les fotos també són un bon indicador de la intensitat d'un període vital, dels records que en tindràs i de com vas concebre el temps en aquell moment.

I suposo que d'això es tracta la vida, compaginar períodes intensos d'experiències i períodes d'introspecció, perquè, admetem-ho, si cada dia fos digne de ser fotografiat, aviat no agafaríem ni la càmera.

Aquest passatge de La muntanya màgica ho explica molt més clarament i és el que m’ha portat a pensar darrerament tant en el temps (o potser és que estic gestant una depressió, no ho sé):

En general, se piensa que, cuando algo es nuevo e interesante, “hace pasar” el tiempo, es decir, lo abrevia, mientras que la monotonía y el vacío entorpecen su marcha y hacen que se estanque. No obstante, esto no es del todo exacto. Cierto es que la monotonía y el vacío pueden dar la sensación de estirar el momento, las horas, de manera que se “hagan largas” y aburridas; pero no es menos cierto que, en el caso de grandes o grandísimas extensiones de tiempo, lo que hacen es abreviarlas, neutralizarlas hasta reducirlas a algo nimio. A la inversa, un acontecimiento novedoso e interesante es sin duda capaz de hacer más corta y fugaz una hora e incluso un día, pero considerando el conjunto, confiere al paso del tiempo una mayor amplitud, peso y solidez, de manera que los años ricos en acontecimientos transcurren con mayor lentitud que los años pobres, vacíos y carentes de peso, que el viento barre y que pasan volando. Lo que llamamos hastío, pues, es consecuencia de la enfermiza sensación de brevedad del tiempo provocada por la monotonía. Los grandes periodos de tiempo, cuando transcurren con una monotonía ininterrumpida, llegan a encogerse en una medida que espanta mortalmente al espíritu. Cuando un día es igual que los demás, es como si todos ellos no fueran más que un único día; y una monotonía total convertiría hasta la vida más larga en un soplo que, sin querer, se llevaría el viento [...] Sabemos perfectamente que introducir cambios y nuevas costumbres es el único medio del que disponemos para mantenernos vivos, para refrescar nuestra percepción del tiempo, en definitiva, para rejuvenecer, refortalecer y ralentizar nuestra experiencia del tiempo y, con ello, renovar nuestra conciencia de la vida en general.

Éste es el objetivo del cambio de aires o lugar, del viaje de recreo: la recuperación que permite lo episódico, la variación. Los primeros días de permanencia en un lugar nuevo transcurren a un ritmo juvenil [...]Pero luego, en la medida en que uno se “adapta”, comienza a sentir cómo se van acortando; quien aprecia la vida o, mejor aún quien desea apreciarla, percibe con horror cómo los días se van haciendo ligeros y fugaces de nuevo, y la última semana –por ejemplo, de cuatro- posee una rapidez y fugacidad terrible.

Quines ganes que torni a ser l'estiu per dilatar el temps de nou...