En una illa de l'Eixample

Nova entrada a l'altre blog!

http://blogspersonals.ara.cat/enzapping/2011/08/02/en-una-illa-de-leixample/

REUNIM-NOS

Nova entrada a l'Ara!

http://blogspersonals.ara.cat/enzapping/2011/07/10/reunim-nos/

Endiumenjada

No fer res és el millor pla possible!

http://blogspersonals.ara.cat/enzapping/2011/06/12/endiumenjada/

FINS ON ARRIBARÀS?

Nova entrada a l'Ara!

http://blogspersonals.ara.cat/enzapping/2011/05/26/fins-on-arribaras/

Per Sant Jordi, un llibre

Nova entrada ensantjordiada!

http://blogspersonals.ara.cat/enzapping/2011/04/23/per-sant-jordi-un-llibre/

TAL COM RAJA

http://blogspersonals.ara.cat/enzapping/2011/04/14/tal-com-raja/

Botifarra per vostè

Hi ha dies en què res avança.

Canvis en els guions de la a fins a la z, una subvenció denegada, el programa de comptabilitat que es nega a fer-me la retenció de l’IRPF (de bon grat li acceptaria aquest caprici) i tràmits i més tràmits per fer.

Hi ha dies que sembla que tota la feina feta anteriorment ara se’t girés a la contra i et fotés una bufetada ben donada per demostrar-te que pallús has estat invertint temps i temps en fer números o en ajuntar lletres.

Ja m’ho deien al cole de petita: abans de respondre llegeix bé l’enunciat del problema de mates. Però ara els diria que fossin ells que abans d’escriure el problema estiguessin segurs de què volen que els respongui.

De moment, una bona botifarra.

CINEMA RADICAL

Més entrades!! =)

http://blogspersonals.ara.cat/enzapping/2011/03/25/cinema-radical/

ENDOGÀMIA AUDIOVISUAL

Nova entrada a l'altre bloc!

http://blogspersonals.ara.cat/enzapping/2011/02/28/endogamia-audiovisual/

La flor al cul

Nova entrada a l'altre blog!

http://blogspersonals.ara.cat/enzapping/2011/02/23/la-flor-al-cul/

SÍ, EN ZAPPING

Nova entrada a l'altre bloc!

 http://blogspersonals.ara.cat/enzapping/2011/02/12/si-en-zapping/

ESMORZANT CERVESA

A la televisió, un anunci m’insta a seguir la dieta del cereal; si sopo cereals amb llet (segurament de soja, si no em volen matar) podré tenir un cos perfecte. A la ràdio em suggereixen que quan a mig matí vulgui fer una pausa, em prengui una tassa de sopa de sobre perquè ‘és el meu moment’. 

No em considero una persona especialment conservadora, però penso que hi ha coses que funcionen millor tal i com s’han fet tota la vida: menjar un mínim de tres cops al dia, destinar els cereals per l'esmorzar i limitar les sopes a l'hora de sopar. Però sembla ser que hi ha retorçades ments en els departaments de marketing que, per salvar-se el cul de la crisi, estan disposats a fer-nos ingerir qualsevol cosa a qualsevol hora.

I no són els únics. Fa uns dies vaig anar a passar un cap de setmana Frankfurt a veure uns amics i el dissabte vaig trobar-me esmorzant a les 12 del migdia salsitxes blanques amb bretzels i cervesa (que per sort no era tèbia) a casa d’un amic que ens volia fer provar els costums alemanys. Com que no vam dinar, vam passar-nos la tarda picant galetes fins a l’hora de sopar, en què vam menjar un plat de schnitzel que a mi m’hagués servit per sopar tres vegades. Al dia següent, esperant-nos un esmorzar-dinar similar al de les salsitxes, i encara tips del sopar anterior, amb prou feines vam menjar res abans de sortir de casa. Però l’anarquia en els àpats del nostre amic van fer que no aconseguíssim dinar fins a les 6 de la tarda, amb una gana que ens tombava i amb el conseqüent brot de mala llet.

Entre amics lliberals i professionals del màrketing que es pensen que ens ho empassarem tot (literalment, com les sopes de sobre), anem malament. Aviat ens endurem iogurts al cine i oferirem crispetes dolces pels postres de Nadal. Farem tuppers d’escudella i carn d’olla perquè els nostres fills se’ls emportin a l’hora del pati i els donarem donettes amb xoriço per sopar. Celebrarem l'aniversari de bodes dels pares amb pizzes congelades de marca blanca i menjarem terrina de foie amb melmelada de violetes per esmorzar un dilluns qualsevol.

Com que aquest futur inexorable em fa molta por, amics i professionals del màrketing, us demano el següent: no em doneu cervesa per esmorzar, si no voleu aguantar-me la ressaca tota la tarda; no em doneu cereals per sopar perquè m’aixecaré a les 4 de la matinada amb una gana més ferotge que la del llop de la caputxeta vermella; no em doneu galetes de xocolata per substituir el dinar, que em sortirà una mala llet descomunal; i sobretot (sobretot!) no em doneu sopes de sobre per esmorzar perquè pot ser que apagui els llums, em pilli un coixí, em posi el pijama i me’n vagi a dormir a mitja jornada laboral. I llavors, us asseguro que sí que hi haurà crisi.

CUINES?

Aquest Nadal a una amiga meva li va tocar preparar el dinar familiar de Sant Esteve i això em va fer adonar que comencem a fer-nos grans.

A la nostra edat estem a mig camí entre els àpats familiars (normalment copiosos, elaborats i amb ingredients a vegades inabastables per a les nostres butxaques) i l’entrepà de truita a la francesa dels diumenges nit on hi ha el pacte tàcit de ‘menjar qualsevol cosa’. Passem pels tuppers d’entre setmana, basts en la presència de pasta (i poca proteïna, per economitzar), als sopars eventuals entre amics. En aquests sopars, la tònica és fer un pica-pica on conviuen elements que ja figuraven en les nostres festes infantils, com els bocabits, amb ingredients més sibarites, als quals ens han acostumat certs restaurants de moda, com el foie, el pernil d’ànec o el formatge de cabra (perquè així sembla que ens hem currat el sopar, mentre que només hem hagut d'estirat el plàstic del paquet).

Però a vegades també toca posar-se el davantal, i si som entre 2 i 4 persones (5 són multitud per les dimensions de les cuines dels nostres pisos), ens enfrontem a les olles i paelles i fem un pollastre al curry, un bacallà a la mel, un peix al forn o un pastís de xocolata. Coses senzilles, però que almenys són calentes. De fet, ja he estat a alguns aniversaris on el regal protagonista ha estat un estoig per fer menjar al vapor de Lekué, un tallador de pasta, una torradora o fins i tot una panificadora; prova que ens estem posant les piles.

I mica a mica, com en el cas de la meva amiga, la cosa s’anirà complicant i arribarà un dia que ens trobarem a nosaltres mateixos (per gran satisfacció de les nostres iaies), farcint un pollastre, bullint una escudella o enrotllant uns canelons. De moment, com que som diumenge, em sembla que em faré una truita a la francesa.

LLEI ANTITABAC?

Excel·lentíssims Srs. Diputats,

Saben el paler de tornar a casa conservant l’olor del Mimosín a la roba i del Pantenne al cabell? Sí, aquesta sensació que en els darrers 9 dies han sentit al tornar de festa o de fer cerveses amb els amics (si és que vostès encara fan aquestes activitats). Saben de què parlo, oi? Doncs jo no. Perquè tot i que no fumo ni mai he fumat, segueixo fent pudor de tabac.

Com vostès entendran, ara hauria de ser el moment per passar-se hores i hores a aquells locals on fan les millors tapes i els millors vins i les millors activitats, però on mai s’acabaven de gaudir del tot perquè una densa boira de nicotina, que infectava tot l’ambient, ho impedia... Ara hauria de ser el moment d’anar a veure el Barça (o l’equip que prefereixin) en una pantalla de 50 polzades sense pensar a dur posades les llums antiboira de casa per arribar a veure els gols... Oi que aquesta era la intenció de la seva molt lloable llei?

Doncs lamento comunicar-los que no és efectiva. Ahir vam veure el partit del Barça a casa d’uns amics amb la idea de demanar unes pizzes. Però les pizzes només eren una excusa. En realitat, era per poder fumar, esclar.

Érem 6 i fumaven 4, tot i que els altre dos, jo calculo que ens vam fumar dues o tres cigarretes de rebot, perquè aquell era el menjador amb més fum per cm3. Nobel, Marlboro, Drumm... Sort que dels porros ja ens n’ha passat l’època, perquè sinó hauríem sortit fent esses.

L’1 de gener jo pensava que vostès ens havien deslliurat del càncer de pulmó i resulta que no van tenir en compte que feta la llei, feta la trampa. I els meus amics són molt llestos. Ara la festa es deslocalitza a casa seva, el paradís fiscal de la llei antitabac.

Srs. Diputats, les úniques solucions que se m’acudeixen són instal·lar-me tota sola a la terrassa de casa dels amics, com a hores d’ara faria una fumadora compulsiva en un bar (però el meteocat diu que el fred hivernal ara s’intensifica); convidar sempre els meus amics a casa meva, on la llei antitabac és vigent des que hi visc (però no m’imagino fent neteja intensiva cada cap de setmana); o per últim, dirigir-me a vostès i implorar-los una esmena a la llei vigent que ampliï la prohibició de fumar a l’interior de qualsevol recinte, públic o privat.

Oi que no permetran que acabi com la nena de la foto?

Imatge treta de la sèrie Riget (Lars Von Trier, 1994)

I per cap d'any, a l'Apolo!

Sona a tòpic, però és així: el dia 31 de desembre sembla que tots haguem de treure el ventre de pena: menjar millor que mai, beure més que mai, vestir-nos millor que mai i, evidentment, passar-nos-ho millor que mai.

El meu trenta-u pintava pitjor del que la resta de trenta-uns acostumen a pintar (per diverses raons que no vénen al cas), però finalment ha acabat sent un dels millors finals d’any que recordo.

Un sopar rodó i una festa ben planificada, però a la vegada d’allò més improvisada, ho han fet possible. El sopar s’ha esdevingut entre una dotzena de persones més o menys conegudes i més o menys desconegudes. Suficientment noves com per no parar de fer descobriments i suficientment de confiança com per no parar de riure. La festa de després ha estat una ruptura: uns per aquí, els altres per allà i jo, a l’Apolo, per variar.

L’Apolo té una mena de magnetisme que em té el cor robat; la seva capacitat d’atraure i repel·lir amb la mateixa facilitat qualsevol persona, em fascina. Tan pots adorar aquest local, com odiar-lo. Jo, no cal dir-ho, m’hi sento com a casa. I avui no ha estat diferent.

Vuelven los 90. L’última vegada que el cartell anunciaven el mateix, més de la meitat dels meus amics van marxar abans que sonés la primera cançó d’aquesta dècada. Avui, com aquell dia, jo he esperat les dues hores de rigor que mantenen abans de punxar la primera cançó de la temàtica de la nit i, quan ja no podíem més, ha sonat un reguetón merdós que deia ‘culo’ sense parar. M’he mirat les meves amigues amb la cua entre les cames, assumint que l’Apolo pot  patinar a vegades, però de sobte la sala m’ha fotut una bufetada ben donada i han canviat el tema per un ‘This is the rythm of the night’. The night, oh yeah.

Malauradament, no han sabut mantenir el fil ‘noventero’ tant com ho hauríem desitjat i les cançons que ens feien cantar només esquitxaven la sessió molt de tan en tant. A la sortida m’he trobat un noi que conec, un addicte a l’Apolo, i m'ha dit que no li ha agradat gens la música. Doncs a mi sí.

Evidentment que hauria preferit que fessin 'tornar' molts més hits dels '90, però el cas és que un dia com el de cap d'any l'Apolo segueix sent l'únic local on puc anar. Una sala on mai ens avorrirem, una sala on sempre trobarem refugi, una sala on mai ens escandalitzarem perquè hi ha massa criatures recent sortides del forn. Una sala on es pot sortir sense patir que un exèrcit de tios més cremats que una torradora vinguin a fer-te un placatge. Una sala on l’austeritat i l’estil es creuen. Aquí m’hi sento bé, i a la vegada que ho lamento, m’alegro que no a tothom li agradi.

Us deixo amb una cançó que vaig trobar a faltar a la sessió d'ahir, però que segur que algun dia sonarà =)

http://www.youtube.com/watch?v=XiMrrleH_hI

En un taxi de Madrid

Cada vegada que vaig a Madrid per feina i pugem en un taxi, els meus companys de feina (catalans) se’m posen a parlar en castellà. Ja m’ha passat diverses vegades i amb diverses persones i no ho entenc, perquè penso que parlar en català a Madrit (Madrit concepte, no ciutat, com diria un periodista que m’agrada molt) no hauria de ser un tabú.

Precisament abans de pujar al taxi d’ahir, els meus companys i jo havíem estat parlant amb un irlandès de les diferències entre Catalunya i Espanya, evidentment, escombrant cap a casa. Si som tan proclius a omplir-nos la boca de les meravelles de la catalanitat, per què després ens agafen tots els mals del món quan és hora de parlar en el nostre idioma davant d’un madrileny?

Que no em venguin la moto, que no em diguin que és per respecte, perquè que jo sàpiga, quan un francès arriba a Barcelona no es posa pas a parlar en anglès amb el seu company de feina també francès, per si de cas el taxista es pensa que l’estan insultant.

TOT EL TEMPS DEL MÓN

7.30h – Et despertes perquè així ho dicta el despertador, dutxa, pa del dia i diari. Val la pena estar ben nodrida i ben informada abans de començar a treballar.

09.00h – Engegues l’ordinador i mires el rellotge, orgullosa de començar la teva jornada laboral puntual com qualsevol altre treballador.

10.00h – Gmail, Hotmail, Facebook, Twitter i un parell de blocs consultats. Bé, això ho fa tothom abans de començar a treballar a l’oficina o a casa. Obres un arxiu de text en blanc i et disposes a escriure les primeres línies. No, abans llegiràs de nou ben bé què és el que et demanen que escriguis. Per allò d’empapar-te’n bé.

10.30h – Trucada de la mare. Com que sap que no tens horaris fixes et convida a dinar amb ella. Li dius que no, que et talla massa el dia i que enllestiràs abans si et quedes a casa. Això et recorda que a la teva nevera només hi queden les cerveses que van sobrar del sopar de dissabte. Diumenge vas engolir totes les sobres que van deixar els teus amics.

11.00h – Baixes a fer la compra. Com és que hi ha tanta gent a la fruiteria i al súper? Molt aturat, molt jubilat i segurament molt autònom fent una pausa, com tu.

12.00h – Reprens la feina. Llegeixes en diagonal les instruccions que t’han donat i et disposes a escriure les primeres ratlles. Però la mirada es perd per la finestra, quin bon dia que fa! Després serà fosc i estarà ple de gent...

12.45h – Ja ets a la carretera de les aigües, sota el sol, sense problemes per aparcar perquè tothom és a la feina, disposada a córrer una mica.

13.15h – Per avui ja n’hi ha prou, que feia dies que no feies exercici i tampoc cal forçar.

13.30h – Segona dutxa del dia.

14.00h – Ara no et posaràs a treballar, si d’aquí 20 minuts ja t’estaràs morint de gana...

14.45h – L’arròs de bacallà s’està acabant de coure. Quin plaer poder menjar fresc i recent fet, enlloc d’endur-se el tupper.

15.30h – Diuen que després de dinar és bo fer una petita migdiada.

16h – Et despertes i mires l’ordinador de reüll. 1 tè i t’hi poses. Però te'l prens mirant La Riera, que mola més veure-ho ‘en directe’ que en diferit ¬¬

16.45h – Els dius als teus amics del Gtalk que tu sí que tens ganes de treballar i et poses en ‘modo invisible’.

17h – Però segueixes parlant amb un amic a qui li reveles que encara que no se’t veu, estàs disponible, que a tu et va millor treballar i anar xerrant... Fins que et truquen per telèfon. No, no vols canviar de companyia telèfonica. Òstia, això et recorda que tens factures per fer. Millor treure’s de sobre la feina mecànica abans de posar-se a pensar.

18h – Factures enllestides, enviades i llestes per ser cobrades d’aquí 60 o 90 dies. No són hores, però penses que aquesta és la vida bohèmia (huas, huas, huas) dels autònoms, i et poses a currar.

19h –Has avançat poc, però estàs contenta perquè no ho has d’entregar fins divendres i encara queden dies. Et truca la teva veïna que porta 7 hores treballant en un banc i et suggereix anar a fer una cervesa al bar de sota casa. Tots necessitem esbravar-nos després d'una jornada laboral.

21.30h – Arribes a casa amb 3 canyes al damunt i una mica borrosa. Potser ara et sortiria bé la feina? Prefereixes no ficar-t’hi. No fos cas que et sortís bé i acabessis depenent de la beguda per escriure.

22h – Veus la Blackberry damunt de la tauleta. Un llum vermell pampallugueja anunciant que tens mails sense llegir. Un és de la feina. Bé, d’una altra feina, que et demanen una entrega per divendres. Si és massa precipitat no passa res, li deriven a algú altre. Estan de broma? Contestes que l’entregaràs divendres puntualment. Total... et queden encara tres dies i demà, com avui, tindràs tot el temps del món.

UN DIA PERDRÀS EL CAP

De petita, ma mare em deia tot sovint que un dia perdria el cap. No és que fos especialment despistada, suposo que n’hi ha que ho som més que d’altres, però ella estava convençuda que jo era el número 1.

Algunes amigues meves també diuen que m’enduc la palma amb les ficades de pota que faig per no parar prou atenció a què dic i quan ho dic o per fer coses que a vegades no toquen. A diferència de ma mare, elles no es queixen perquè, a canvi, acostumen a endur-se unes quantes riallades a costa meva.

Quan me’n vaig anar a viure a París, el meu company de pis (i un dels meus millors amics) va constatar el mateix: anar al Sagrat Cor enlloc de Notre Dame, haver-lo d’esperar al replà de casa perquè havia oblidat les claus per enèsima vegada, o arribar a comprar-me fins a 4 barrets diferents i perdre’ls en qüestió d’un mes, van ser prova suficient per coronar-me com el bufó del número 45 de la Rue Jacob.

Però últimament tot això ha apaivagat. Porto una vida molt més endreçada i fins i tot ja m’he guanyat l’adjectiu de ser una de les més organitzades dels meus amics. Viure així és més pràctic, però també és més avorrit.

Així que ahir, quan vaig perdre el meu estimat barret gris de llana que m’havia acompanyat en els meus últims 3 o 4 hiverns, enlloc de lamentar-me perquè abrigava tant i era tan bonic i no picava gens i feia joc amb els meus guants, vaig pensar que perdre la prolongació del meu cap era una mica com recuperar aquesta essència meva desastrosa i donar-li la raó a la meva mare. Algun dia perdré el cap...

Un any de zappings

Hi ha gent a qui quan li preguntes com li va tot et respon que bé pensant que malament. Hi ha qui es nega a explicar les coses positives que li passen perquè sembla que dugui mala sort, com si per alegrar-nos que ens van bé la vida, aquesta hagués de canviar. I hi ha qui directament ho veu tot negre. Jo m’he trobat en les tres situacions diverses vegades, però avui no em dóna la gana.

Fa un any vaig obrir aquest bloc i pensant quin títol posar-li se’m va acudir ‘enzapping’. Aquesta és la frase que vaig escriure’m en un sopar d’aquests que et fan etiquetar i que fan tanta ràbia. Llavors era per motius laborals, però mentre triava el títol per aquesta pàgina en qüestió vaig pensar que no només feia zapping a la feina, sinó en molts més aspectes de la vida i així vaig quedar etiquetada del tot.

Ara ha passat un any (i una setmana, que últimament no faig massa els deures) i quan observo els 21 posts escrits en retrospectiva, veig que com a bon personatge que sóc de la meva vida també he patit (o gaudit) un bon arc de transformació. Encara em complico l'existència en alguns aspectes, però com a mínim he reduït els canals i el zapping ja només el faig entre ‘els preferits’. Espero d’aquí un any encara mantenir el blog, que sigui molt millor i que el meu zapping només es centri en els canals d’Alta Definició.

Jo mai havia anat al Liceu

Jo mai havia anat al Liceu i mai havia vist cap òpera, i ahir em vaig estrenar amb Carmen, posada en escena per Calixto Bieito, el Sr. Polèmiques. Toma ya.

Que omplissin l’escenari amb 11 cotxes de veritat, que la protagonista es traiés les calces i s’aixerranqués sobre Don José, o que pengessin una noia del pal de la bandera espanyola que va presidir tot el primer acte, només era una petita mostra de fins on ha volgut arribar aquest paio. El clímax va arribar quan vam tornar de l’entreacte: un toro d’Osborne, gran com una pista de tennis, amb un torero torejant l’aire, íntegrament nuu, es va merèixer una xiulada d’un sector (potser massa purità) del públic. 

L’amiga que m'acompanyava em va comentar que Carmen havia estat una òpera pol·lèmica a la seva època i que el director deuria voler igualar el nivell a la nostra, i ja se sap que tan pervertits com venim de casa, qualsevol cosa no ens impacta a dia d’avui.

La veritat és que entre totes les referències explícitament espanyoles (sempre més mal acceptades aquí que a l’estranger), el tarannà masclista dels personatges masculins de l’òpera (ambdues coses imposades pel llibret de Georges Bizet) i la brutalitat d’algunes escenes, no m’estranya que bona part del refinat públic del Liceu no pogués amagar alguns ‘ohs’ de rebuig i alguns xiulets. 

Però a mi, em va encantar. La meva part preferida va ser quan la bandera espanyola va esdevenir tovallola per una rossa que es va posar a prendre el sol a mitja plaça de toros. Hurra. M’ho vaig passar genial, se’m va posar la pell de gallina de tanta 'colossalitat', i vaig gaudir d'una música que m'era familiar, però que mai havia acabat d’ubicar. A més, la controvèrsia genera debat i això sempre va bé. Ni que sigui per escriure una entrada al bloc. O ni que sigui per decidir que potser mai havia anat al Liceu, però que de ben segur, hi tornaré. 

A més, ara no puc parar d'escoltar-ho... Orchestre National du Capitol de Toulouse – Carmen: No.1 Prélude

Qui ha dit por?

Avui hem anat al bosc veritcal de Canyamars a penjar-nos dels arbres com micos i la veritat és que en tenia moltíssimes ganes, però un cop he estat davant de la primera tirolina quasi em faig caca a sobre. Les altures sempre m’han fet una mica de respecte.

Sense pensar-m’ho una tercera vegada (dues sí que han calgut), m’he llençat al buit fent un petit crit. Quan he arribat a la plataforma on havies de penjar-te al següent pas (em sembla que un pont d’aquests d’un sol cable) les mans i els genolls em tremolaven, però l’experiència havia molat tant, que les tirolines ja estaven superades. Això sí, ara vindria el pànic número 2: les lianes. De lluny, vèiem gent que agafava dreceres i se saltaven la prova o d’altres que es llençaven amb cara de ‘qui collons m’haurà portat aquí?’ i al principi pensava que potser eren una mica exagerats, però quan m’he plantat allà dalt, amb aquella cordota tivant de mi i amb una xarxa de 16 m2 esperant rebre l'impacte del meu cos estampant-se com un doomie provant cordes del tarzan, m’he tornat a fer caca. I, de nou, no m’ho he pensat tres vegades, m’he llençat, m’he arrapat a la xarxa i he grimpat fins la següent plataforma. M’havia partit el llavi (res greu), però l’adrenalina del salt s’ho havia ben valgut. La resta de circuit ha passat sense més emocions perquè més o menys ja ens havíem curtit. 

O no. Perquè (moment de fer-se caca per tercer cop) també havíem comprat l’entrada per fer el circuit ‘extrem’. Argh. Com a la puta mili. Corda amunt, corda avall, grimpa això, camina per aquests troncs mòbils... m’hi he deixat les mans, però després de 4 lianes (una amb taula d’snow glissant inclosa), començava a integrar-me a la naturalesa dels primats i d’allà no em treien. L’última tirolina, llarga com una mala cosa i on la velocitat de la llum que agafaves no es frenava fins que impactaves contra una xarxa, talment com xinesos competint a humor amarillo, ha posat la cirereta al pastís de l'adrenalina.

Tot i les ferides de guerra, ja tinc ganes de tornar a fer coses d’aquestes ben aviat. Coses que al principi em fan apretar el culet, com cada vegada que he anat a escalar, o com quan vaig fer una canal a Montserrat, però que un cop hi estic emmerdada, em fan gaudir com a un nen petit.

Em sembla que tinc un problema, i és que les activitats on la meva integritat física es posa en perill em diverteixen d’allò més. Sense anar més lluny, d’aquí tres setmanes ja m’he embolicat a fer una via ferrada. Després de tot això, potser ja anirà sent hora que superi la meva por patològica als kartings, no?

PANTALONS ASSASSINS

Hi ha roba eterna, que dura anys i panys i que per més que ho intentis és insubstituïble, ja pot foradar-se o descolorir-se, que mai abandonarà el teu armari. Hi ha roba que es mor, que només dura la temporada de rigor, normalment adquirida fruit d’un rampell de fashion victim (que tots hem viscut en algun moment) . I hi ha una tercera categoria que no és ni la roba eterna, ni la que mor, sinó la roba que mata, l’assassina. Com els meus pantalons granates.

Fa tres estius em vaig comprar uns pantalons d’aquests turcs que han estat, i em sembla que encara estan, de moda. De color grana i amb un cinturó amb mirallets i coloraines d’allò més vistós i elegant. Eren fantàstics, i més si tenim en compte que només em van costar 10 euros.

Però... ‘lo barato surt car’, que diu ma mare. Quanta raó.

La súper ganga han resultat ser uns pantalons difícils de combinar, i el pitjor, difícils de rentar. Cada vegada que els poso a la rentadora, els tios deixen anar, o més ben dit, escupen (perquè estic segura que ho fan amb tota la mala bava del món) un bon raig de tinta granate, la suficient per desgraciar-me 5 kilos de roba cada any. Evidentment, els maleeixo, els abandono al fons de l’armari, i a l’estiu següent, tornen a l’escena del crim. Com avui.

Aquesta vegada la víctima més preuada han estat uns texans preciosos, que passaven del blanc al negre amb un subtil ‘lavado a la piedra’ i que ara fan aquest recorregut passant per un granate sang, la sang de l’assassinat.

Mentre estenia els pantalons culpables he pensat que era una metàfora de mal gust. Si la meva vida fos una peli, aquesta seria una escena obligada per explicar visualment el que sovint em passa en altres àmbits de la vida. Que cada dos per tres ensopego amb la mateixa pedra, i que no aprenc mai. 

Em sembla que aquest cop no els deixaré ni assecar, els llençaré, a veure si així marco un punt de gir i deixo de fotre'm de cap.

Al súper

Ahir vaig anar al súper i em va agafar vertigen.

Al meu súper, el collage de colors llampants i horteres dels paquets em semblen grisos i a quadres, encara que s’esgargamellin per cridar-me l’atenció, encara que s’etiquetin amb preus acabats en mentiders números  9 per destacar en aquest museu de les oportunitats.  El meu súper és un magatzem d’envasos plens de matèries que mai es correspondran amb el que esperaré trobar-m’hi dins. Al meu súper les caixes i llaunes i plàstics s’amunteguen els uns sobre els altres esperant que els adquireixi, els dipositi al meu carro i els empenyi passadís enllà buscant el següent de la llista. Sempre les mateixes marques, sempre els mateixos racons del supermercat, sempre la mateixa caixera que quan li dono la targeta de crèdit s’exclama i es sorprèn encantada de la vida perquè es diu igual que jo. Taaaan previsible.

Hi circulo anestesiada. Res em sorprèn. I ahir, mirant-me'l des de dalt, des de l’arrogància, em va agafar vertigen i em vaig fotre una hòstia.

Havien fet canvis.

Hi havia fruita nova, cerveses d’importació, plats preparats amb bon aspecte, marques d’embotits i patés que semblaven de més qualitat. I de sobte, la meva vida als supermercats em va passar per davant.

Em vaig recordar de cada viatge que he fet a l’estranger, en què els supermercats resulten una visita obligada per mi. Una curiositat irrefrenable per saber com viuen alimentàriament en el país de torn, i una gana voraç, sempre em precipiten dins l’establiment . Em van venir imatges del súper del KDW de Berlín, on un univers de cerveses d’importació s’obrien al meu abast, i entre les quals podia trobar la meva estimada Agustiner. Imatges del Franprix de Paris, on les muffins de marca blanca feien les nostres delícies quan necessitàvem alguna cosa dolça... Les bossetes de peixets secs amb ametlles o cacauets amb wasabi dels països asiàtics... L’univers de galetes dels supermercats americans...

També vaig recordar amb especial afecte les tardes de fa quasi 20 anys amb el meu pare a l’Esclat de Sant Feliu de Guíxols mentre esperàvem que ma mare es fes uns tractaments, donant incansables voltes entre passadissos i sortint carregats amb totes les coses que mai ella ens hauria deixat comprar, per cares, dolentes per la salut o simplement  inútils.

També em va venir a la memòria les excursions al Makro amb la meva excompanya de feina,  on ens passàvem hores observant la varietat de còctels de fruits secs o les bosses d’amanida preparada, passejant-nos sense rumb entre passadissos plens de packs d’oferta de conserves i sorprenent-nos amb  nous sabors de patates xips que no havíem vist mai. Ara tinc la targeta de sòcia jo i tot i que sóc conscient que li he de retornar, retardaré aquest moment tant com pugui, només per l’esperança de trepitjar el Makro de nou.

I ahir, jo estava allà, al meu súper, observant les novetats, sorprenent-me amb això, comprant allò, decidint si valia la pena adquirir allò altre, deixant-me endur per impulsos consumistes... Havia perdut la meva immunitat i el màrketing em seduïa com a una compradora més, ja no me’l mirava des de dalt, ara estava arran de terra i les prestatgeries eren més altes i més plenes de possibilitats que mai.

Tenia vertigen, però del revés. I per superar-lo només se m’ha acudit una cosa: freqüentar-lo molt més fins a desenvolupar les defenses pertinents, fins a tornar a veure’l gris i a quadres, fins a limitar la compra al que hi ha escrit a la llista.

Però mentre, seré una feliç (i malaltissa) consumista de supermercats.

Per la finestra

Quan volo en avió m’agrada posar-me a la finestra, entre d’altres coses perquè és el cantó que em resulta més còmode per dormir perquè hi puc recolzar el cap, però la meva elecció també respon a un motiu més romàntic. Sobretot quan es tracta de viatges llargs i passem per països on no he estat mai, m’encanta apropar-me al vidre i mirar el paisatge i imaginar-me què està passant en aquells rius, boscos o deserts, deixats de la mà de Déu.

Mentre escric això, torno de Tokio i observo un bosc verd, frondós, sense rastre del pas de l’home, excepte per una línia recta de color més clar que travessa el paisatge sense fi. Potser és una carretera de quilòmetres i quilòmetres, la monotonia de la qual només serà trencada per alguna estació de servei mig oblidada pel camí. O potser són les vies del tren del Transiberià, no sé ben bé què sobrevolem. Ara el paisatge es torna més sec i més gris i em recorda al que vaig veure fa dos o tres anys quan anava cap a Hong Kong. Llavors el monitor de l’avió indicava que estàvem a Mongòlia i sota els nostres peus s’estenia un paisatge erm, amb uns dibuixos estriats fets per l’erosió del vent o de l’aigua que semblaven més d’un altre planeta que del nostre.

I mentre miro aquest paisatge i recordo aquell altre, la mateixa sensació m’envaeix: que em tirin amb paracaigudes. Vull saber què es cou allà baix. No vull aterrar a l’aeroport de cap ciutat, vull caure exactament en aquest punt remot i completament escollit a l’atzar. Un lloc on segur que no hi ha ningú, on mai hi viatjarà ningú, un lloc que potser ni existeix perquè ningú mai l’ha vist, un lloc on hi pot passar el que a mi em doni la gana.

Leaving Barna, never easy

Una vegada vaig anar a una exposició que es deia Melancholie*, a Berlín. Vaig entrar-hi contenta i en vaig sortir absolutament tocada, però positivament: una dolça tristesa m’envaïa de la manera més agradable.

No sóc massa amant d’exposicions ni de museus perquè, generalment, quan he vist un parell de sales començo a avorrir-me. Però allà va ser diferent, sala rere sala, obra d’art rere obra d’art anava submergint-me en un estat de tristesa serena, controlada, dolça, com he dit. En contraposició amb algun dels quadres que vaig veure, si hagués de plasmar aquest sentiment damunt una tela, jo la pintaria de colors pastels, tènues i amb aplom. No em tremolaria la mà.

Avui no sé per què, o sí que ho sé, no n’estic segura (potser d’això es tracta la melancolia, de sentir, d’intuir, però de no acabar de treure’n l’entrellat), em sento tan melancòlica com quan vaig sortir d'aquella exposició. Me'n vaig de viatge i no puc evitar sentir una barreja de tristor i alegria a la vegada. O potser, en realitat, em sento nostàlgica en projecció al futur (si és que s’hi pot estar). Li ho he explicat a una amiga que és molt mística (i un crack) i m’ha dit que quan marxem de viatge mai tornem iguals i que potser com que en el fons ho sé, em sento així pensant en la tornada. Potser té raó perquè no és el primer cop que em passa abans de marxar tants dies i tan lluny.

M’agrada sentir-me així, però a vegades preferiria ser capaç d’estar emocionadíssima i contenta com la gent normal, abans de marxar de viatge. A vegades sembla que m’agradi viure en un tango o en una peli de la (odiada) Isabel Coixet, amb les emocions exagerades i dutes a l'extrem sense necessitat.

Crec que de gran seré com el meu avi Jaume, observaré la meva família al voltant de la taula i enlloc de somriure, em posaré a plorar.

Àudio: Leaving New York, R.E.M

* Monk by the sea, Caspar David Friedrich (el quadre que més em va agradar de l'exposició)

Torna, Núria Solé!!

Fa unes setmanes em vaig fixar que la presentadora del TN migdia de TV3, Núria Solé, no parava de fer errades en les locucions de les notícies. Fos allò que fos que llegia, ella havia de ficar-hi cullerada: inventar-se el dia de la setmana, innovar una paraula amb una dislèxia en l’ordre de les síl·labes, saltar-se una línia del teleprompter... Tan se val si deia Barcelona com Eyjafjallajökull, ella havia de cagar-la. Però no vaig voler escriure res contra ella perquè em cau molt bé i perquè, tot i aquests petits errors que tot presentador pot fer i que ella multiplicava per 340, m’agradava com ho feia.

Sí que vaig començar a comentar-ho amb amics i familiars i la gent em va donar la raó. Venien a dinar a casa, ens hi fixàvem i rèiem amb els seus errors. No ens rèiem d’ella, rèiem amb ella, perquè la paia se n’adonava i es tronxava. I el seu company, el Carles Prats, encara més entranyable que ella, se la mirava tot murri i també es tronxava. Més que un telenotícies allò semblava la paròdia versió Polònia. I amb tanta complicitat entre espectador i presentadors era divertidíssim mirar les desgràcies del món.

Em ve al cap el Salvador Alsius, aquell periodista de quan era petita que, errades no en feia, però no se'n podia estar de comentar-te la notícia com si fes el cafè assegut al sofà de casa teva. Era molt catxondo. Presentadors com aquests donen un valor afegit al TN de TV3 (no els pesats de El Temps, que sembla que s'escoltin a ells mateixos i masteguen les paraules i monopolitzen quasi mitja hora d'emissió).

Sí, n'hi hauria d'haver més com la Núria Solé. Però malauradament, ja fa més d'una setmana que no apareix pel TN i em fa por que no se l’hagin carregat pels seus errors sistemàtics. Espero que sigui per algun altre motiu. De fet, no li han posat cap altra companya nova al Carles Prats, així que imagino que deu ser cosa temporal. En tot cas, sort que no vaig publicar l’entrada fent notar aquests errors, perquè (tot i que conec les limitacions influentístiques que pot exercir el meu bloc) em sentiria una mica culpable.

Si voleu riure, mireu aquest pressing APM que he trobat pel youtube: http://www.youtube.com/watch?v=CRUbXXasrcg

El veí del 5è 2a

Odio el meu veí del 5è 2ª. L’odio amb totes les meves forces. És un mocós i no precisament per l’edat que té, perquè ja deu tocar la setantena.

Cada matí a les 07.30 puntualment es desperta, es dirigeix al lavabo i es moca. És fastigós. Sents sonar la trompeta i ja saps que a continuació obrirà l'aixeta, l’aigua correrà 3 segons i tornarà a tancar-la. Sempre és la mateixa seqüència: moc-moc-moc-aixeta, moc-moc-moc, aixeta. Crec que el tio es moca amb les mans i després s'esbandeix sota l'aigua. I ho fa diverses vegades durant el dia, cosa que em desespera. Sobretot si és un dissabte al matí, com avui, i decideix llevar-se com les gallines, perquè després em costa tornar a agafar el son.

El cas és que tot i fer-me de despertador britànic amb kikirikí inclòs, no he volgut ser mal educada amb ell i cada cop que me’l trobo a la porteria o al carrer li dirigeixo un ‘bon dia’ o un ‘bona tarda’ segons s’escaigui, que ell, MAI, però és que MAI, m’ha tornat. Un dia vaig pensar que era mut, però aviat el vaig sentir fotre crits per telèfon i vaig desestimar la idea (dic per telèfon perquè ningú li contestava, clar que potser, a més de mocós, és esquizofrènic).

Com que no li puc fer mobbing immobiliari i no sóc amiga de la violència contra els jubilats, he decidit que aviat compraré una ampolla de vi, una xeringa, hi introduiré una dissolució de fluimocil i resaré perquè els mocs desapareguin del seu nas i dels meus somnis.

Merda, ja es torna a mocar.

El Gata Mala

El Gata Mala és un bar que sempre està ple com un ou. I quan dic com un ou, vull dir-ho tan gràficament com l’expressió ho il·lustra. Si algun element contingut dins del bar es mou, rebenta.

El bar té forma de passadís i no té cap element decoratiu que el faci especialment bonic. Compta amb dues taules amb capacitat per 8 persones i amb uns tamborets per seure de cara a la barra o de cara a la paret per unes 15 persones. Tot i això, dins acostumen a haver-hi una mitjana de 325 clients.

Ahir vam arribar-hi a les 19.30h i ja no quedava cap de les dues taules lliures, però vam tenir la sort de poder-nos instal·lar de cara a la paret en un parell de tamborets. Vam demanar dues canyes i ens van regalar unes llesquetes de pa amb botifarra blanca. Una àmplia oferta de tapes i de vins a un preu força assequible ens van acabar de seduir.

Des del nostre racó observàvem com la gent anava entrant i s’hi quedava. Algú sostenia un platillo amb una mà i menjava amb l’altra, mentre un amic li aguantava la cervesa amb una mà i bevia la seva amb l’altra, mentre un tercer amic s’oferia aguantar el platillo del primer amic perquè aquest pogués alliberar una mà del segon amic perquè pogués fer un mos del platillo del primer amic que ara sostenia el tercer. Un autèntic puzzle de birra, menjar i cossos que a vegades semblava aquells trencaclosques de fitxes quadrades i enganxades a una base de plàstic on has de moure 14 fitxes per deixar pas a la que va a dalt de tot. I és que anar al lavabo era tota una excursió on s’havia de mobilitzar a mig bar i quan s’hi arribava, probablement t’hi trobaves un paio fent una cerveseta, que a la tassa almenys t’hi pots seure.

2 hores, 4 tapes i 6 canyes més tard, el balanç des dels nostres tamborets era positiu: si hi vas suficientment d’hora com per agafar lloc, val la pena. El menjar és bo, les cambreres, simpàtiques i els preus, competitius. Però el soroll era tan eixordador que vam decidir retirar-nos. Pujàvem pel carrer Rabassa en direcció cap a casa quan vam veure un bar, a penes a 20 metres del Gata Mala, que havia estat igual de cutre que aquest, però que van renovar fa mig any. Ara té cadires de vímet, llum romàntica, carta de còcktails i, ahir, només 2 tristos clients.

Els nois observaven els seus mojitos sense parlar. Però llavors ens van veure passar i deurien pensar que si havíem sortit del Gata Mala, ara hi hauria lloc per a ells. Abandonarien les seves cadires de vímet i es ficarien al rovell de l’ou. De peu al Gata Mala. On hi és tothom, i per tant, on mola estar. L’amo del bar de vímet s’estiraria els cabells. Enlloc de fer reformes al bar, hauria d’haver anat al Makro a comprar quatre embotits i 10 barres de pa.

Que descanse en paz

Ahir va morir Joan Antoni Samaranch (o, durant una llarga època de la seva vida, Juan Antonio Samaranch).

Més enllà de jutjar-lo pel que va fer o deixar de fer en vida, vull criticar com els mitjans estan tractant la seva figura ara que és mort. Em sembla indignant que canals com TVC, o ràdios com Rac1 o Catalunya Ràdio passin de puntetes per sobre del seu passat falangista i només destaquin els seus mèrits per proclamar Barcelona seu dels Jocs Olímpics del ’92 (‘Barcelona-España’, en les pròpies paraules del difunt i per ser més precisos).

En Samaranch, durant la seva joventut va estar afiliat a la Falange tradicionalista y de las JONS, més tard va ser regidor d’esports a Barcelona sota el règim de Franco i després va ser procurador a les Corts franquistes durant tres legislatures. Ningú em negarà que si pertanys a tot aquest reguitzell de ‘lloables’ organismes una mica ‘fatxa’ has de ser. Aquest bon home, que ara alaven els mitjans de comunicació catalans, pertanyia a l'equip de feixistes que prohibien parlar català a Catalunya i que maldaven per fer guanyar tot el que podien al equipo del gobierno altrament conegut com Real Madrid. Si penso en com deuria ser el seu dia a dia com a funcionari del règim franquista, me l’imagino compartint reunions, taula o festes amb feixistes de bigotet retallat, hablares castizos i pensaments de l’estil ‘¿qué vamos hacer hoy para joder a los catalanes?’. I encara que ell potser assistia a aquestes reunions amb la boca tancadeta i abaixava la mirada quan la resta de falangistes insultaven Catalunya, estava allà per pròpia voluntat. Perquè, que jo sàpiga, no s’obliga a ningú afiliar-se a cap corrent polític.

Sí, sí, cadascú és lliure de dibuixar la seva vida com li convingui i no seré jo qui jutgi la de Samaranch. El que de veritat m’emprenya és que els mitjans de comunicació catalans només parlin de ‘l’impulsor de l’olimpisme modern’, de ‘el més gran ambaixador de Barcelona’ o del 'home que va saber rectificar la seva trajectòria'. M’agradaria recordar-los que és el mateix que aixecava la mà dreta per fer la salutació feixista i el mateix que deia que ‘todos los Españoles lloramos la desaparición de Franco’ .

Si els mitjans estan decidits a absoldre a Joan Antoni Samaranch dels seus pecats feixistes (no sé per quins interessos o pors), que descanse en paz.

Abans, però, feu una ullada a les seves declaracions.

EL TEMPS

Quan era petita no tenia ni idea de què era el temps ni de com es llegia un rellotge. Recordo que una vegada el meu pare em va dir que m’esperés 10 minuts per jugar a no sé què i jo li vaig preguntar: 'I què són 10 minuts? És molt?' I el pobre home em va mirar amb patiment (com expliques la concepció del temps a una cria de 4 anys?) i em va dir: ‘no, no és massa, però és una estona’ i jo vaig obrir els braços tan com vaig poder i vaig dir: ‘és així de llarg?’. Tal qual. Jo intentant mesurar el temps amb centímetres. Bravo.

El cas és que ara he entès que el temps no es pot mesurar. Quan comparo el viatge de 23 intensos dies d’aquest estiu als Estats Units amb els 150 dies de feina i avorriment supí d’aquest hivern, m’adono que ocupen exactament el mateix ‘temps’ en el magatzem dels meus records.

La prova és que del viatge en tinc més de 2000 fotos i que les d’aquest hivern no arriben a un centenar. Suposo que a part dels rellotges o d'obrir els braços per mesurar el temps, les fotos també són un bon indicador de la intensitat d'un període vital, dels records que en tindràs i de com vas concebre el temps en aquell moment.

I suposo que d'això es tracta la vida, compaginar períodes intensos d'experiències i períodes d'introspecció, perquè, admetem-ho, si cada dia fos digne de ser fotografiat, aviat no agafaríem ni la càmera.

Aquest passatge de La muntanya màgica ho explica molt més clarament i és el que m’ha portat a pensar darrerament tant en el temps (o potser és que estic gestant una depressió, no ho sé):

En general, se piensa que, cuando algo es nuevo e interesante, “hace pasar” el tiempo, es decir, lo abrevia, mientras que la monotonía y el vacío entorpecen su marcha y hacen que se estanque. No obstante, esto no es del todo exacto. Cierto es que la monotonía y el vacío pueden dar la sensación de estirar el momento, las horas, de manera que se “hagan largas” y aburridas; pero no es menos cierto que, en el caso de grandes o grandísimas extensiones de tiempo, lo que hacen es abreviarlas, neutralizarlas hasta reducirlas a algo nimio. A la inversa, un acontecimiento novedoso e interesante es sin duda capaz de hacer más corta y fugaz una hora e incluso un día, pero considerando el conjunto, confiere al paso del tiempo una mayor amplitud, peso y solidez, de manera que los años ricos en acontecimientos transcurren con mayor lentitud que los años pobres, vacíos y carentes de peso, que el viento barre y que pasan volando. Lo que llamamos hastío, pues, es consecuencia de la enfermiza sensación de brevedad del tiempo provocada por la monotonía. Los grandes periodos de tiempo, cuando transcurren con una monotonía ininterrumpida, llegan a encogerse en una medida que espanta mortalmente al espíritu. Cuando un día es igual que los demás, es como si todos ellos no fueran más que un único día; y una monotonía total convertiría hasta la vida más larga en un soplo que, sin querer, se llevaría el viento [...] Sabemos perfectamente que introducir cambios y nuevas costumbres es el único medio del que disponemos para mantenernos vivos, para refrescar nuestra percepción del tiempo, en definitiva, para rejuvenecer, refortalecer y ralentizar nuestra experiencia del tiempo y, con ello, renovar nuestra conciencia de la vida en general.

Éste es el objetivo del cambio de aires o lugar, del viaje de recreo: la recuperación que permite lo episódico, la variación. Los primeros días de permanencia en un lugar nuevo transcurren a un ritmo juvenil [...]Pero luego, en la medida en que uno se “adapta”, comienza a sentir cómo se van acortando; quien aprecia la vida o, mejor aún quien desea apreciarla, percibe con horror cómo los días se van haciendo ligeros y fugaces de nuevo, y la última semana –por ejemplo, de cuatro- posee una rapidez y fugacidad terrible.

Quines ganes que torni a ser l'estiu per dilatar el temps de nou...