CUINES?

Aquest Nadal a una amiga meva li va tocar preparar el dinar familiar de Sant Esteve i això em va fer adonar que comencem a fer-nos grans.

A la nostra edat estem a mig camí entre els àpats familiars (normalment copiosos, elaborats i amb ingredients a vegades inabastables per a les nostres butxaques) i l’entrepà de truita a la francesa dels diumenges nit on hi ha el pacte tàcit de ‘menjar qualsevol cosa’. Passem pels tuppers d’entre setmana, basts en la presència de pasta (i poca proteïna, per economitzar), als sopars eventuals entre amics. En aquests sopars, la tònica és fer un pica-pica on conviuen elements que ja figuraven en les nostres festes infantils, com els bocabits, amb ingredients més sibarites, als quals ens han acostumat certs restaurants de moda, com el foie, el pernil d’ànec o el formatge de cabra (perquè així sembla que ens hem currat el sopar, mentre que només hem hagut d'estirat el plàstic del paquet).

Però a vegades també toca posar-se el davantal, i si som entre 2 i 4 persones (5 són multitud per les dimensions de les cuines dels nostres pisos), ens enfrontem a les olles i paelles i fem un pollastre al curry, un bacallà a la mel, un peix al forn o un pastís de xocolata. Coses senzilles, però que almenys són calentes. De fet, ja he estat a alguns aniversaris on el regal protagonista ha estat un estoig per fer menjar al vapor de Lekué, un tallador de pasta, una torradora o fins i tot una panificadora; prova que ens estem posant les piles.

I mica a mica, com en el cas de la meva amiga, la cosa s’anirà complicant i arribarà un dia que ens trobarem a nosaltres mateixos (per gran satisfacció de les nostres iaies), farcint un pollastre, bullint una escudella o enrotllant uns canelons. De moment, com que som diumenge, em sembla que em faré una truita a la francesa.