El meu trenta-u pintava pitjor del que la resta de trenta-uns acostumen a pintar (per diverses raons que no vénen al cas), però finalment ha acabat sent un dels millors finals d’any que recordo.
Un sopar rodó i una festa ben planificada, però a la vegada d’allò més improvisada, ho han fet possible. El sopar s’ha esdevingut entre una dotzena de persones més o menys conegudes i més o menys desconegudes. Suficientment noves com per no parar de fer descobriments i suficientment de confiança com per no parar de riure. La festa de després ha estat una ruptura: uns per aquí, els altres per allà i jo, a l’Apolo, per variar.
L’Apolo té una mena de magnetisme que em té el cor robat; la seva capacitat d’atraure i repel·lir amb la mateixa facilitat qualsevol persona, em fascina. Tan pots adorar aquest local, com odiar-lo. Jo, no cal dir-ho, m’hi sento com a casa. I avui no ha estat diferent.
Vuelven los 90. L’última vegada que el cartell anunciaven el mateix, més de la meitat dels meus amics van marxar abans que sonés la primera cançó d’aquesta dècada. Avui, com aquell dia, jo he esperat les dues hores de rigor que mantenen abans de punxar la primera cançó de la temàtica de la nit i, quan ja no podíem més, ha sonat un reguetón merdós que deia ‘culo’ sense parar. M’he mirat les meves amigues amb la cua entre les cames, assumint que l’Apolo pot patinar a vegades, però de sobte la sala m’ha fotut una bufetada ben donada i han canviat el tema per un ‘This is the rythm of the night’. The night, oh yeah.
Malauradament, no han sabut mantenir el fil ‘noventero’ tant com ho hauríem desitjat i les cançons que ens feien cantar només esquitxaven la sessió molt de tan en tant. A la sortida m’he trobat un noi que conec, un addicte a l’Apolo, i m'ha dit que no li ha agradat gens la música. Doncs a mi sí.
Evidentment que hauria preferit que fessin 'tornar' molts més hits dels '90, però el cas és que un dia com el de cap d'any l'Apolo segueix sent l'únic local on puc anar. Una sala on mai ens avorrirem, una sala on sempre trobarem refugi, una sala on mai ens escandalitzarem perquè hi ha massa criatures recent sortides del forn. Una sala on es pot sortir sense patir que un exèrcit de tios més cremats que una torradora vinguin a fer-te un placatge. Una sala on l’austeritat i l’estil es creuen. Aquí m’hi sento bé, i a la vegada que ho lamento, m’alegro que no a tothom li agradi.
Us deixo amb una cançó que vaig trobar a faltar a la sessió d'ahir, però que segur que algun dia sonarà =)
M'agrada l'Apolo molt, en general, però sobretot quan m'agrada la música que posen tota l'estona, hehehe.
ResponEliminaSerà un plaer tornar a anar amb tu a l'Apolo un dia que facin coses que ens agradin a tots 2!
O a mi, que a tu t'agrada sempre l'Apolo, haha
Genial, Héctor, quan vulguis =)
ResponEliminaTrainspotting. Mmmm... un clàssic!!! Sí sí sí.. la volem en la propera sessió.
ResponEliminaEm sembla que no ens escoltaran gaire, Ferran!! Però visca l'Apolo (i Trainspotting, reveladora de grans hits!).
ResponElimina