Per la finestra

Quan volo en avió m’agrada posar-me a la finestra, entre d’altres coses perquè és el cantó que em resulta més còmode per dormir perquè hi puc recolzar el cap, però la meva elecció també respon a un motiu més romàntic. Sobretot quan es tracta de viatges llargs i passem per països on no he estat mai, m’encanta apropar-me al vidre i mirar el paisatge i imaginar-me què està passant en aquells rius, boscos o deserts, deixats de la mà de Déu.

Mentre escric això, torno de Tokio i observo un bosc verd, frondós, sense rastre del pas de l’home, excepte per una línia recta de color més clar que travessa el paisatge sense fi. Potser és una carretera de quilòmetres i quilòmetres, la monotonia de la qual només serà trencada per alguna estació de servei mig oblidada pel camí. O potser són les vies del tren del Transiberià, no sé ben bé què sobrevolem. Ara el paisatge es torna més sec i més gris i em recorda al que vaig veure fa dos o tres anys quan anava cap a Hong Kong. Llavors el monitor de l’avió indicava que estàvem a Mongòlia i sota els nostres peus s’estenia un paisatge erm, amb uns dibuixos estriats fets per l’erosió del vent o de l’aigua que semblaven més d’un altre planeta que del nostre.

I mentre miro aquest paisatge i recordo aquell altre, la mateixa sensació m’envaeix: que em tirin amb paracaigudes. Vull saber què es cou allà baix. No vull aterrar a l’aeroport de cap ciutat, vull caure exactament en aquest punt remot i completament escollit a l’atzar. Un lloc on segur que no hi ha ningú, on mai hi viatjarà ningú, un lloc que potser ni existeix perquè ningú mai l’ha vist, un lloc on hi pot passar el que a mi em doni la gana.