divendres, 27 de novembre de 2009

Avui he anat a nedar

I no sé per què, cada cop que decideixo anar-hi, idealitzo aquest moment. Penso en un carril per mi sola, m’imagino capaç de fer deu piscines més que el dia anterior i visualitzo el moment d’arribar a casa, com nova. Doncs si bé aquests ideals no se m’acostumen a complir massa sovint, avui ha estat l’antítesi total.

Hem començat amb bon peu: hi havia un carril lliure, tot i que era el de l’extrem esquerre, allà on s’acostumen a posar els avis, nens petits o altres persones de mobilitat reduïda. I pim, pam, m’he posat a fer llargs. 6 piscines més tard, tal com esperava, la primera àvia ha fet acte de presència i, si ja de per si aquest carril és massa estret perquè té un parell d’escales protuberants, amb la iaia al bell mig nedant esquena com un escarabat potes amunt (i avançant al mateix ritme) obrir-se pas resultava impracticable.

He examinat les opcions que em quedaven. En el carril número 2 hi havia 3 nens que no s’havien assabentat que el curset de natació era en el carril 5 i 6. Descartat. En el carril número 3 hi havia un iaio d’aquells sospitosos de tenir les extremitats poc controlades, no se sap si per edat o per voluntat pròpia, però que justifiquen l’expressió de ‘vell verd’. Descartat. I en el carril número 4 hi havia un noi d’allò més eixerit que em mirava com dient, pobreta. Adjudicat.

He travessat els tres carrils i m’he posat a nedar. La cosa anava bé, el noi eixerit i jo anàvem compassats, fins que una noia horrorosa ha trencat la nostra harmonia imposant un ritme frenètic de natació. El detonant ha estat quan m’ha mirat a la cara i com un brau enfervorit ha bufat pel nas i per la boca com dient ‘surt del mig, patata, que vull donar-me impuls amb la paret’. La súper nedadora. La crack. La que es posa en el carril dels xungos. El carril dels ràpids. A l’extrem dret de la piscina, allà on hi van els valents. Doncs hi som nosaltres, què passa? Si ets tan bona per què no fas el gir amb una tombarella com els professionals, imbècil? Tot això passava pel meu cap cada cop que les seves ungles esmolades esgarrapaven les plantes dels meus peus, o cada cop que les seves cametes em fotien un glop d’aigua dins del nas. El noi eixerit ha optat per abandonar la piscina, però jo no m’he donat per vençuda.

N’hi ha que diuen que sóc competitiva. Doncs avui s’ha demostrat perquè una força sobrehumana s’ha apoderat de mi i he començat a perseguir-li aquells peus malparits. Cada cop que girava cua se’m trobava ocupant la paret de la piscina i quan veia que m’anava a avançar, jo decidia nadar esquena doble per estrènyer el seu pas.

Vistes de fora, s’hauria pogut dir que érem el coyote i el correcaminos. I just abans de decidir que aquella era la meva última piscina he entès que jo era el coyote, perquè amb tanta velocitat, m’he fotut una nata amb el cap contra la paret que el poliesportiu encara ressona.

El pròxim cop potser m’ho agafaré amb més paciència. O potser deixaré d’idealitzar la piscina com el meu Edén particular i me la plantejaré com el ring dels qui es volen desfogar. Demà mateix em compro unes pales d’aquelles que et fan avançar a tota llet i que si et toquen, fan molt de mal.

3 comentaris:

  1. Tens algo contra la gent q neda (o ho intenta) a ritme d'escarabat?

    Ves en bici i fem un triatló

    ResponElimina
  2. Nena, tot això et passa perquè vas a la piscina equivocada...
    Vine a la piscina d'Alella, i no t'importarà gens ni mica xocar amb els companys de carril :P

    ResponElimina